Amb el tema recurrent del blanc i el negre s'han fet tota casta d'acudits, molts dels quals en relació directe a un període molt específic de la nostra història més recent, mal considerat com a gris. El segle XX tingué, fonamentalment, aquestes tonalitats cromàtiques, fins i tot en els somnis. La universalització del color coincidí, «grosso modo», amb la transició política espanyola, talment com si la democràcia moderna tingués també aquesta capacitat taumatúrgica de policromar i de diversificar la realitat amb colors i matisos. La història, tanmateix, té una tendència natural als efectes cíclics, mai no és linial; i en un d'aquests efectes hom percep símptomes de retorn al blanc i negre, també a afectes simbòlics, després d'una conjuntura de creença més o menys profunda en la combinació equilibrada i de convivència més o menys agombolada dels colors. Des d'observatoris diversos s'està confirmant la hipòtesi d'un cert deteriorament dels colors, física i simbòlicament, i la recuperació de la polarització excluent, en la qual no hi ha espais pels matisos. La fotografia del segle XXI també tendeix a revaloritzar el blanc i negre, en nom de la perfecció tècnica i de la persistència en el temps. La publicitat més agressiva compara i projecta els gusts i les modes dels padrins amb els gusts que convé empeltar. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, tenen una tendència cada cop més accentuada a dualitzar l'anàlisi i a contemplar la realitat reduïda a dos colors. La política també s'està contagiant d'aquest efecte reduccionista, en nom de la perfecció i de la recuparació de valors sòlids i de llarga durada. El blanc i negre, en aquest sentit, s'assembla cada cop més al temps dels inicis de la fotografia.