Passat el llindar de les noces d'argent de la Constitució ens havíem cregut allò de la consolidació de la democràcia. La Segona República no pogué transformar la tendència autoritària i dogmàtica fonamentada en la irracionalitat i la ignorància dels espanyols. El franquisme ajudà, sobretot, a legitimar els contravalors de la modernitat i a transformar-los en codis socials. El component autoritari, dogmàtic, inquisitorial i irracional s'imposà a la resta, sense fissures, sense gestos, sense cap voluntat de consens. Els perdedors sempre han estat els mateixos. Inconscientment, el poble prefereix la ignorància i la manipulació, a canvi de seguretat. Tanmateix el franquisme tenia data de caducitat. Se sabia que Franco, per la seva condició humana, havia de morir, però es pensava que deixaria una societat nova, la sicària del totalitarisme indulgent, etern. Els pares de l'estat franquista acceptaren la reforma política, convençuts que era millor canviar des de dalt, per perpetuar l'arquitectura de poder i el model tradicional espanyol. La Constitució de 1978 també fou una concessió, sempre que no es qüestionàs allò que es considerava l'essència de l'espanyolitat. La idea d'Espanya que bategava en els denominats «Trece puntos de Negrín» (1 de maig de 1938), el document que marcava la posició de la República per negociar amb els revoltats, coincidia gairebé amb els «Principios Fundamentales del Movimiento Nacional» i essencialment també amb la Constitució de 1978. Alguns dels conceptes considerats bàsics de l'univers mental espanyol són idèntics des de la República a la Constitució de 1978. Tanmateix, a l'estat espanyol quan es mou alguna peça de les considerades angulars, la democràcia es bloqueja i la bogeria intolerant es fa seu el control de la situació, si més no n'esdevé la banda sonora.

Pere Fullana, historiador