No és gens fàcil parlar de les conseqüències de l'huracà Katrina a New Orleans i a la costa caribenya dels EUA, pocs dies després de la tragèdia, perquè la manca de quantificacions actuals pot portar-nos a haver de revisar les qualificacions. Però és necessari fer-ho. Perquè aquestes conseqüències en qualsevol cas han estat terribles tant des d'un punt de vista de pèrdua de vides humanes i de destrosses materials, privacions i patiments que han afectat especialment tota la població -potser 50.000 persones o més- que no varen poder abandonar la ciutat quan varen ser-ne requerits -en definitiva des del que podem dir el punt de vista físic o material-, com també des d'un punt de vista moral. Dels danys materials en són elements paorosos l'arrasament de mils i mils d'habitatges, la inundació del vuitanta per cent de la ciutat, la destrucció de les infraestructures, la interrupció dels serveis i dels subministraments; la veritat és que, a hores d'ara, fins i tot és possible demanar-nos quants d'anys caldran per a reparar d'alguna manera tanta destrucció -i fins a quin punt el que s'aixecarà de nou no serà, més que una reconstrucció, una altra ciutat. Però tot això ha anat acompanyat també de la interrupció dels serveis subministrats per l'administració, entre ells el del manteniment de l'ordre, la defensa en tot moment dels drets individuals. La qual cosa ha permès l'actuació -sovint vesànica i no cal dir que fora de la llei- dels delinqüents locals, de sempre prou nombrosos i actius. Naturalment, una bona part dels assalts als supermercats i a les tendes ha estat provocada per la necessitat de les víctimes atrapades en l'escenari del desastre de procurar-se queviures i aigua per beure. Però és desolador constatar que hi ha hagut grups que han cercat obtenir un profit de tanta desgràcia, i que aquests grups de malànimes han tret les seves armes al carrer i desplegat una violència demencial, arribant a assaltar hospitals i a disparar contra la policia i contra els helicòpters fins al punt que, a un moment donat, s'han hagut d'interrompre les operacions de salvament i donar prioritat al restabliment de l'orde públic. De fet, fins i tot violacions s'han donat, com si el desastre hagués obert les portes als més baixos instints.

Sí, d'una part ens hem de doldre pel nombre ingent de víctimes i per la magnitud de la destrucció causada per Katrina, un dels desastres naturals més grans soferts pels EUA en tota la seva història, però no podem deixar de deplorar també el salvatgisme de la xurma. D'alguna manera, la destrossa física ha vingut acompanyada de la destrossa moral d'un sector de la població, d'un sector d'aquells que no varen poder evacuar la ciutat. Qualcú dirà tal volta que les pitjors circumstàncies poden donar lloc també a significatives mostres de solidaritat i fins i tot a actes d'heroisme que, en circumstàncies normals, no tenen lloc. Però, tanmateix, no hi ha dubte que igualment poden destapar i posar en evidència les tendències més immorals o amorals dels homes. Així, en les major desgràcies, resultaria evident que podem mostrar tant allò que tenim de millor com allò que tenim de pitjor.

Però aquestes consideracions ètiques resultarien massa abstractes si no constatéssim que els grups de malnats malfactors de conductes bestials s'han donat entre la població més pobra de la ciutat, aquella que, a la hora de la veritat, no ha tingut l'opció de fugir davant l'anunciada arribada del huracà. I, com ja han assenyalat Jesse Jackson i molts d'altres líders afroamericans, aquesta població és majorment negra. Com ho són també la majoria dels cossos que es veuen flotant. Així, resulta que les conseqüències de Katrina sens dubte tenen que veure també amb la secular marginació de la població de color, particularment en els Estats del Sud.

Els més dèbils són sempre els més vulnerables. També als EUA, on una part de la població sembla pertànyer al Tercer Món, més que a la nació més avançada del Primer, i on l'administració Bush no sembla haver estat en absolut a l'altura de les circumstàncies.

Tant de bo que la magnitud de la catàstrofe obligués la classe política nord-americana a donar una major i més efectiva atenció a aquests sectors més pobres i marginats. Perquè, d'alguna manera, sembla com si la segregació anterior a la guerra de Secessió encara no s'hagués acabat del tot. I això és una vergonya col·lectiva.