M'agraden els caragols, especialment els bovers. No per menjar-me'ls amb una taula ben parada, regats amb vi i ben untadets d'all i oli. No. Que això seria canibalisme, en to, menor, ho reconec, però, al cap i a la fi, canibalisme. No, m'agraden per moltes altres raons: veure'ls lliscar amb el velam estès de la sabonera per damunt la superfície humida d'un tronc deixant aquella estela argentada que res no té a envejar a la que deixen els grans iots sobre la tarambana epidermis del mar. Però vet ací que els caragols bovers tenen una rara habilitat que fa furor, tant que no només està en estudi declarar-los espècie protegida sinó que també, tal vegada, els atorguin el grau d'interès social.

I quina és aquesta estranya habilitat? Són, aquests humils gasteròpodes, uns autèntics funambulistes, trapecistes, exhibicionistes, encantadors de serpents, venedors a la menuda de coloraines antiestressants, generadors d'atmosferes d'autoretrobament sense haver de llegir en Bucay ni cap altre receptador de prosa carregada que tant s'estila avui en dia. No us n'heu adonat? És clar que sí. Tots sabem que aquesta estranya habilitat la va descobrir una poetesa, n'Antonina Canyelles, que fa anys va escriure allò de: «Caius/ i si ens féssim / domadors / de caragols bovers? / Aniríem per les places / i cridaríem / uei, veniu, / us oferim / un espectacle insòlit: /caragols bovers / amb bicicleta, / boveríssims caragols / que toquen / Munyequita Linda / valent-se de les banyes». Fou la gran descoberta i ara no hi ha festa colenda, ni matança plomeriana, ni projecció cinematogràfica cauleriana que no tengui com a final de festa una exhibició de caragols bovers.

Tanmateix aregar aquests animalons no és cosa fàcil. Requereix, a més de la paciència que us pugueu imaginar, un hàbitat molt especial. Volen viure asserenats per la brisa marina. No, no els agrada la primera línia, que l'embat hi pega massa fort i els és contrari: es constipen i fan la bava verda, llefiscosa i lletja. Per això em vaig comprar dues quarterades de terra no gaire lluny del mar on l'embat adquireix la carícia d'un ventall de nonagenària. I com que detesten la solitud m'hi he hagut de construir, molt a desgrat meu, car estim el medi ambient, una gran casa, on vénen els amics i hi feim torrades i soparil·los. Però això no ho és tot. Els agrada molt la piscina. No per nedar-hi, que emmetzinarien l'aigua, ni per córrer-hi per defora aprofitant la humitat dels esquitxos sempre inevitables quan m'hi capbús de bomba. Els agrada sentir, silenciosos, el xipolleig llunyà i aquella oloreta de clor. I, a més, entossudits en els seus capricis d'estrelles top ten, volen gaudir d'un quartó de gespa. No per pasturar-hi a lloure, no, sinó per sentir aquella oloreta d'herba banyada que desprèn quan la rec amb aigua de pluja, que si no va groga. Així mateix, en dies assenyalats, a un cornaló, els trec a passejar i s'hi estiren com a moixos. És el seu espai particular, arraconat, omplert de platejades baves, que no fan mal als ulls dels meus hostes caritatius que vénen, no tant per visitar-me, com per fer-los companyia a ells. A mi, que no m'agrada la burocràcia, no m'ha quedat més remei que inscriure'ls, oh pobretes criatures, a un registre d'associacions. És l'única manera de poder anar per les places sense que els municipals em demanin coses tan estranyes com el certificat de salubritat, les darreres vacunes contra la ràbia o qualsevol altra fotesa difícil d'imaginar. Tot un gastòrun, la veritat, car som altruistes i les nostres actuacions són quasi de franc; a canvi d'un berenar o d'un tall de coca amb verdura.

Com podeu deduir, entre tanta generositat, hi faig osques i a més: la casa, la piscina, la gespa i tot el calaportal estan fora de tota ordenació jurídica, la qual cosa em pesa quasi tant o més que els deutes. Estic per demanar una subvenció a Presidència, que he sentit a dir que els gasten lleugers i també demanaria al Consell l'interès social perquè tot el que he construït adjacent a la gàbia dels caragols sigui legal. Si tot plegat no fos tan surrealista, crec que m'hi veuria en coratge, però vivim en un país normal, amb autopistes de tres carrils i camps de golf. I a més, hi mana el PP i segons quines coses no les fa: són, encara que us costi de creure, gent de rigorós ordre.