Hi ha gent que confon la idea d'Espanya. Espanya, certament, ja existia en temps dels romans, però no com un país o una nació, sinó que el terme «Hispania» designava la península que ara coneixem per «Ibèrica». A l'imperi romà, aquest territori estava dividit en províncies: la Tarraconensis, la Bètica i la Lusitania, administrades des de Tarraco, Corduba (i posteriorment Hispalis) i Emerita Augusta. Tanmateix, totes elles eren regides des de Roma. La caigua de l'imperi dividí aquests territoris en regnes i dominis germànics i bizantins, que varen ser conquistats pels àrabs i reconquistats pels cristians, que crearen diversos regnes o dominis segons quins eren els senyors de la guerra: galaics, asturs, lleonesos, castellans, navarresos, aragonesos i els comtes catalans.

No vull fer-ne una lliçó d'història, d'aquesta carta, però Espanya com a institució política és una invenció relativament moderna. Les noces de Ferran d'Aragó i Isabel de Castella no representen la unitat dels regnes que, de fet, no es registrarà fins a l'arribada dels Borbons el 1700 i el Decret de Nova Planta el 1716, amb la consegüent implantació de les institucions i els costums castellans a tot el territori (llevat de Gibraltar i Menorca, «entregades» com a botí de guerra als anglesos) i la persecució política, cultural i lingüística de tots els trets diferenciadors.

Ara, quan s'intenta imposar el concepte d'Espanya per defensar els valors democràtics i constitucionals, el que es fa és defensar el «castellanisme». Si Espanya fos «Hispania» ens deuríem tots per igual a un poder comú i extern, o seriem regnes amb potestat per a la independència.

Joan Ramon Serra. Palma.