Podem estar a favor o en contra de determinades macropropostes polítiques, podem viure fins i tot angoixats per una sensació d'asfíxia i de paranoia davant tot allò que els mitjans de comunicació ens presenten com a principals temes informatius i, fins i tot, podem compartir o no determinades estratègies agressives dels partits polítics en aquelles temàtiques que afecten la nostra vida quotidiana. Convindreu que s'ha instal·lat una certa sensació de caos que emboira la nostra realitat i ens impedeix viure amb serenor i esperança. Els problemes que dia a dia anotam en el sumari del nostre registre personal s'assembla cada cop més a un viatge de fems que voldríem llançar del nostre entorn més immediat, el més aviat possible. Hi ha presses per inaugurar autopistes, el nombre de màquines de destrucció del paisatge augmenta, les queixes sobre la qualitat dels serveis públics s'incrementen sistemàticament a l'apartat de cartes al director dels diaris i, mentrestant, els debats que escenifiquen els partits en els fòrums institucionals i en els mitjans de comunicació ratifiquen la impressió que la ciutadania comença a tenir de tot plegat. Vivim una era de despotisme democràtic que, en molts casos, sembla pitjor que el despotisme il·lustrat del passat. L'eslògan «tot pel poble però sense el poble» ha donat pas a un altre de molt més negatiu i perniciós per a la majoria, perquè tot va encaminat a devaluar l'interès general i a consolidar els interessos de les oligarquies. La ciutadania defensa el país, el territori i la financiació pública i d'això se'n beneficien els mateixos de sempre. Allò que està passant a la Real o a Son Sardina són, només, petites puntes que indiquen cap a on ens dirigim i qui són els grans manipuladors que mercadegen amb les nostres vides i amb tot allò que és i serà, tanmateix, del comú.