Primer van agafar-lo a Londres, per allò del jutge Garzón, que va ocupar els mitjans d'opinió durant setmanes. Però se'n va sortir i quan, a la fi, davallava de l'avió que l'havia repatriat gràcies al seu estat senil avançat, que no li hauria permès ni d'aguantar-se dret, va i deixa la cadira de rodes. Se n'havia fotut de tothom i del sant que el vetla. Després vam poder conèixer que l'incorruptible general tenia dipòsits secrets d'entre 4 i 8 milions de dòlars al Riggs Bank d'EUA, una injustificada declaració de béns de 100 milions de dòlars i nous comptes oberts amb noms falsos a diversos paradisos fiscals. Ara afronta una investigació per blanqueig de doblers i el fisc li reclama impostos dels béns no declarats. Fins i tot un jutge l'ha embargat per 4'5 milions de dòlars. Dilluns a vespre les notícies espanyoles explicaven que s'estreny el cercle contra l'exdictador xilè el general Pinochet, que ara està sota arrest domiciliari, per la trama criminal que van ordir durant les ferotges dictadures dels militars bolivians, uruguaians, paraguaians, argentins i del mateix Pinochet a Xile, anomenada Operació Còndor, també coneguda per Caravana de la Mort. Centenars, milers de persones (obrers sindicalment compromesos, intel·lectuals d'esquerres, militants de partits democràtics, etc.) van esser capturats a un país o altre i fets desaparèixer -o sigui, brutalment assassinats- per aquella internacional del terror. Pinochet sempre s'ha negat a esbossar el més mínim gest de demanar perdó. Però, repetim-ho, el cercle judicial se li estreny perquè els crims no quedin impunes. La justícia xilena acaba de processar també el comandant militar responsable de l'estadi de futbol de la capital, Santiago, que va ser convertit en un terrible camp de concentració durant els dies immediatament posteriors al cop d'Estat que va acabar amb el govern constitucional de la Unitat Popular que presidia Salvador Allende. Va ser l'11 de setembre de 1973. La fatídica data de l'onze de setembre de 2001 a Nova York no ens ha de fer oblidar altres dates tan o més fatídiques, malgrat que no gaudeixen del favor mediàtic! Potser no recularem fins a l'11 de setembre de 1714 quan Catalunya fou sotmesa a les tropes castellanes del rei Borbó Felip V, a final de la guerra de Successió, que suposava el final de les llibertats nacionals dels Països Catalans... Pensarem, és clar que sí, en l'11 de març de 2004, amb els atemptats terroristes als trens de rodalies de Madrid (el capítol darrer, però tal vegada encara no l'últim, ha estat el de les compareixences davant la comissió parlamentària de l'expresident Aznar, del president Rodríguez Zapatero (despús-ahir) i de la representant dels familiars de les víctimes).
Parlem, perquè no se'n parla, de Bopal (l'Índia), on la tragèdia continua vint anys després. La nit del 2 de març de 1984, 40 tones d'isocianat de metil, de cianur hidrogenat, d'aminomonometil i d'altres gasos mortals es van escapar de la Union Carbide, la fàbrica de pesticides nord-americana, que venia funcionant des de 1969 (per què serà que la gran nació americana no vol en el seu territori el perill i l'exporta al tercer món?). El recompte oficial de morts era de 3.598 el 1989, però l'octubre de 1995 aquesta xifra reconeguda arribava als 7.575 (tres vegades més que el macabre resultat del cop de les Torres Bessones si és que mai el nombre de morts per la barbàrie humana pot esser llançat o esgrimit com una arma). Es diu que han mort per aquella causa unes 16.000 persones i unes 500.000 n'han resultat ferides i perjudicades d'una manera o altra. La lectura que llavors la premsa benpensant va fer fou que es tractava d'una mena de casualitat catastròfica, un atzar; però sis mesures de seguretat no van funcionar, i aquella nit les sirenes d'alarma estaven inoperants. Avui unes 20.000 persones viuen als entorns de la fàbrica: l'aigua potable està contaminada i l'avaluació mediambiental assegura que «la zona és un focus de contaminació planetària». Union Carbide va plegar de Bopal i l'empresa química més gran del món, la nord-americana Dow Chemicals, la va comprar el 1999 per 9'3 milions de dòlars. Les responsabilitats civils per aquell desastre s'han esfumat. Així es fa l'oblit i s'escriu la història. En el cas «túnel de Sóller» els delictes foren comprovats judicialment, però no hi va haver condemnes: havien prescrit. Els suborns de Berlusconi eren certs, però han prescrit també...
Tornant, emperò, a les notícies que ens arriben aquest dies d'Amèrica del Sud sobre el processament del militar que comandava el camp de terror, diguem que en aquell estadi de Xile va estar tancat el professor universitari Víctor Jara, més conegut com a cantant compromès amb la causa del poble, el qual va ser torturat (li van trepitjar les mans fins a deixar-les-hi fetes dos monyons sanguinolents, perquè mai més no pogués tocar la guitarra) i finalment assassinat (34 quatre bales, ni una més ni una manco, donen la mesura de com s'hi acarnissaren aquells criminals). Doncs ara, la nova democràcia xilena no vol deixar sense càstig els culpables ni sense reparació històrica per a l'autor de la famosa cançó Te recuerdo Amanda, que per aquí recordam també en la versió en català de València com la canta Raimon.
En canvi, pels territoris hispans de la UE el pacte d'amnèsia que va ser la Transició mai no ha permès passar comptes amb la història de la dreta espanyola i a l'Argentina post Videla el corrupte Menem va fer aprovar les vergonyants lleis de punt i final, que venien a tapar tants de crims, uns crims que les Madres de la Plaza de Mayo s'han encarregat de mantenir en nafra viva del record. Tanmateix, ves per on, a Xile ara intenten emprendre de bell nou el camí de la justícia. I és que reconciliació en cap cas ha de voler dir amnèsia, oblit o tergiversació de la història. Com es pot mirar al futur si no sabem d'on venim? I recuperar la memòria històrica és imprescindible si volem impedir la involució democràtica. La creació a Catalunya d'una institució pública denominada Memorial Democràtic pot contribuir a aquesta recuperació, si no deriva en un mer museu anecdòtic dels horrors del franquisme. «Un futur per al passat» es diu el projecte redactat per Ricard Vinyes, Montserrat Iniesta, Manel Risques, Francesc Vilanova i Pere Ysàs, historiadors del Centre d'Estudis sobre les èpoques franquista i democràtica. El fan a instàncies de la Generalitat i s'emmarca en el reconeixement institucional de la lluita antifeixista i antifranquista. Vet aquí una qüestió crucial per a la vida democràtica, ja que la Transició, després de la mort de Franco, va encadenar la interpretació de la història a condicionants clarament antidemocràtics.
Vull recordar que durant els darrers mesos del seu govern a les Illes Balears el Pacte de Progrés va organitzar una important exposició sobre la repressió franquista i la Transició que just va ser a temps de ser inaugurada. Havia de visitar molts pobles de les illes; però el govern del PP l'ha oblidada i la deu haver proscrita perquè ja ni se'n parla. Igualment, l'obra de teatre guanyadora del Premi Born 2002, Un bou ha mort Manolete, de Llorenç Capellà, va assolir el compromís públic del govern balear per fer-ne possible la producció del muntatge. Fou en el mateix acte de lliurament del premi i en declaracions de premsa posteriors. Però van passar els mesos i ningú no va posar fil a l'agulla, van venir les eleccions i... Em sembla entendre per què el govern actual no està gens interessat a fer pujar dalt l'escenari l'obra de l'escriptor de Montuïri i ni tan sols se li coneix cap política teatral que s'ho valgui: el teatre podria tenir la virtut de situar la societat mallorquina -la dreta dominant i victoriosa, els silencis culpables de tanta gent...- davant un passat ple de crims i caciquisme, misèria moral, misèria econòmica, misèria real i mala consciència. Ho entenc, però els ho dic: aquesta dreta nostra del PP mai no esdevindrà una dreta moderna i liberal si no és capaç d'assumir el seu passat per molt que no li agradi. I fer retxa nova. Com ho van saber fer els alemanys i ara ho comencen a fer a Xile.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.