Dijous, 11.- Conten, veïnats i coneguts, residents habituals del rumor i la murmuració verídica, la història d'una parella que, després d'un festeig a l'antiga, o sigui: llarg o molt llarg, car la durada no s'especifica, però és sabut que en els assumptes del cor, com en tots els afers relacionats amb adobs i compostures, per anar massa de pressa es deixen les coses a mig embastar, començaren a fer projectes per, en un futur no gaire llunyà, potser un parell d'anys, que és una mesura de duració imprecisa, però no escassa, viure plegats. Havien tingut temps, no cal dir-ho, per conèixer-se, per acostumar-se als seus petits defectes venials, tot i que ambdós tenien la secreta intenció, i l'absoluta convicció, de corregir les imperfeccions de l'altre, per saber, en fi, els gusts i les dèries de cadascú i, certament, cal convenir que eren moltes més les coses que els unien, tant en el projecte, com en el trajecte, que les que les separaven, tot i que els itineraris afectius, especialment els que impliquen convivència, són plens d'accidents imprevisibles i totes les precaucions són poques. Com que la vida és feta de petites i constants decisions, que responen a petits i constants, sovint vulgars, problemes que cal jerarquitzar, i establir-ne les prioritats en funció de la seva importància i de la seva ubicació temporal, el primer dilema fou l'elecció entre una cerimònia civil o una de religiosa, però coincidiren que unes noces per l'església eren un espectacle més vistós i un negoci més rendible.
El segon dubte que els sorgí era si havien d'anar de lloguer o comprar-se l'habitatge. Com que els recursos econòmics disponibles no eren ni justs, ni sobrats, sinó tot al contrari, i la prudència és la mare de totes les virtuts, acordaren, quan fos l'hora, llogar casa, on viurien d'una manera provisionalment definitiva, mentre estalviaven, ajuntant el sou de tots dos, suficients diners per comprar-se'n una en propietat. Quan hagueren pres aquesta assenyada determinació, els prengué la incertesa si no seria millor, tant per a ells mateixos, en el sentit de no invertir a casa d'altri, com per a les criatures que havien de venir, comprar-se, quan la bossa fos suficient, i amb el suport financer d'una hipoteca, una planta baixa, un pis, una casa amb corral i porxo, dins el poble o fora vila, un xalet o un adossat d'aquella nova urbanització que els cartells anunciaven, de propera construcció, en uns sementers de la part alta de la vila. De primer, tenien diferències de criteri a l'hora d'elegir la seva futura llar, però poc a poc, i cedint una mica tots dos, arribaren a un acord que a tots dos satisfeia: quan s'haguessin casat i viscut de lloguer el temps necessari per estalviar, es comprarien un adossat, en el petit jardí del qual els infants tindrien prou espai per jugar i, fins i tot, ell mateix podria tenir, a la part del darrera, una mica d'hortet per entretenir-se en sortir de la feina, i els caps de setmana, i aquells dies de festa tan lents i mals de passar, res, mig solc de tomatigueres, una dotzena de carxoferes i quatre hortalisses per menjar-les a gust en son temps d'espletar.
Quan ja s'havien avançat en la solució de tots aquests futurs problemes, a un dels dos, a ell o a ella en funció de qui ho conta, no se li acudí altra cosa que parlar dels mobles que comprarien per moblar casa seva. Pensava, digué, en un estil rústic, però no excessivament rural, combinat amb elements moderns, com són ara quadres de pintors contemporanis, o algun objecte de disseny que fos el contrapunt equilibrat entre allò més clàssic i allò més actual. L'altre, però, oposà resistència i confessà que de cap manera no renunciaria a gaudir d'una decoració moderna en els detalls, coordinada amb mobles de procedència campestre, una síntesi elegant i còmoda entre les noves tendències i les tradicionals. Tot i que semblava que, amb matisos o discrepàncies superficials, tots dos volien el mateix, el cert és que les paraules pujaren de to i a la discussió seguí una brega que, finalment, acabà en allunyament primer, i després en una separació agra que dificultava, per orgull o per caparrudesa, la reconciliació. Veient que cap dels dos volia fer anques enrere, i que cap dels dos no tenia raó, o potser tots dos en tenien la meitat, els seus amics més íntims intentaren fer de mediadors, en un conflicte certament estrany, sense obtenir cap resultat positiu en l'avinença. Diuen, veïnats i coneguts, que tots dos quedaren fadrins i que mai més no es tornaren a dirigir la paraula. Ningú, però, no n'ha de treure profit, ensenyança, ni lliçó, o sigui: perquè ens hem de discutir, àdhuc enemistar, per la fusta del portam, o el model dels grifons, o el color del paper pintat, si tanmateix no tenim casa, ni mai no en tindrem sense la capacitat d'arribar a un acord.
