Per si qualcú volia no saber cap a on dirigia Espanya el cabdill José María Aznar, a partir del primer dia de congrés del PP ja no podrà al·legar ignorància. La ingenuïtat dels que creien que Aznar faria mutis per la dreta sense haver deixat un guió de ferro, des de les eleccions ençà toca haver-se diluït en àcids extremament malignes. Els analistes polítics són molt aficionats a valorar el dia a dia com una pissarra on s'escriu el futur, i no tant a considerar el dia de cada dia com un granet d'arena en l'arenal de la història. Així, ens hem cansat de sentir anunciar un canvi radical en el llenguatge del PP, tota vegada que aquest partit necessita recuperar els vots de dreta moderada. Servidor crec que no van per aquí les coses. El discurs inicial de Ruiz Gallardón equival a aquelles cites que feia Aznar de Bertold Brecht. És ridícul i sinistre que Ruiz Gallardón proclami la necessitat d'autocrítica i que a continuació surtin un Zaplana amb la destral de l'anticatalanisme -i aquest silenci de Piqué?- i un Acebes enarborant el referent de la guerra civil. Si la política en general tendeix a expressar-se habitualment en llenguatge i estratègia de campanya electoral -la campanya permanent-, qui s'ha posat al capdavant d'aquesta estratègia, a Espanya, és el PP. Això té l'avantatge que el partit ja ha ensenyat els pilars del seu pensament polític i de la seva estructura interna. Per definir l'Espanya que vol aquesta dreta, uns trets molt simples són abastament il·lustratius: Aznar predicant a Washington una espècie de guerra santa contra un Islam que alimenta el ressentiment contra l'Espanya cristiana; l'anticatalanisme carnisser de Zaplana; i el tenebrisme bèl·lic d'Acebes. Quin mapa emergeix d'aquesta geologia política, ja ho sabeu: el d'una Espanya ultramontana, en mans de les forces més reaccionàries en tots els ordres, des de la política fins a les jerarquies eclesiàstiques. Qui pensi que aquest partit està en condicions de temperar-se significativament, haurà d'esperar, com a molt poc, un altre congrés. Ara per ara, no hi ha manera de desactivar el cabdillatge d'Aznar. I, suposant que Rajoy estigués disposat a fer de Rajoy -més que un misteri, un enigma-, Aznar li ha posat una guàrdia pretoriana perquè el protegesqui de qualsevol temptació de moderació, d'equanimitat. O sia que, abandonau tota esperança els ingenus que crèieu en una dreta més civilitzada. I aquí? Aquí, el llenguatge bel·licista d'Acebes, les creuades d'Aznar i el destralisme de Zaplana, en principi, tot plegat, ho sentiríem lluny. Tot això està molt lluny de la nostra gent. Però tenim un PP amb tan poc caràcter, amb tan poca personalitat, que és previsible que, en lloc de permetre la normalitat en el curs de les coses, perllongui el discurs central fins al darrer racó i empelti en una societat pacífica els aires truculents, de confrontació, amb què les seves jerarquies ho volen contaminar tot. Quedam a l'espera que els militants del PP més assenyats matisin un discurs que la nostra gent no té per què patir. Segurament és inútil esperar-ho, d'unes persones que, amb dues o tres excepcions, s'han manifestat còmplices -per omissió vergonyosa- de la barbàrie d'Iraq.