He de confessar que no vaig tenir notícia de l'obra de Joan Bennàssar fins l'aparició del llibre La sínia de les hores, de Jaume Pomar, l'any 1997, que inaugurà la col·lecció La Sínia d'El Tall, una molt vàlida represa de la tasca realitzada, durant els anys seixanta, per la col·lecció de La Sínia original, de l'editorial Daedalus. En efecte, una de les característiques d'aquesta nova col·lecció ha estat i és l'agermanament dels textos poètics amb el treball pictòric. Justament, l'esmentat llibre de l'amic Pomar reproduïa a la portada un quadre de Joan Bennàssar, i també incloïa una sèrie de dibuixos de l'artista. Tenint en compte que aleshores ja portava moltes hores de vol -moltíssimes exposicions a les seves espatlles arreu del món, a distintes ciutats d'Alemanya, a París, Nova York, Londres, Estocolm, Costa Rica i Japó-, és evident que no tenc cap bagatge crític específic per gosar comentar la seva actual exposició a la Galeria d'Art i al Nou Espai de Joan Oliver «Maneu», a banda i banda del carrer de Montcades, cantonada la primera amb el carrer de la Concepció. Tanmateix, no pretenc il·lustrar ningú amb cap mena de coneixements artístics, sols comentar i valorar una obra des d'una sensibilitat decididament no professional. Perquè, realment, no es necessita ser cap especialista per apreciar les qualitats d'una obra que, sens dubte, té un fort contingut poètic. Perquè ja se sap -o s'hauria de saber- que la poesia no ha estat mai cap exclusiva de la literatura. També hi ha i hi ha hagut sempre una poesia de la línia i del color. I aquesta poesia es dóna a dolls i a pleret, gairebé diria insidiosament, en aquesta exposició.
Ja des del carrer de la Concepció, m'ha cridat l'atenció un gran Bodegó amb setrill i ganivet II, de tècnica mixta damunt tela, vertebrat per un dibuix molt ferm. També vull esmentar, d'entrada, dues escultures en bronze que mereixen tot un respecte, una Maternitat amb un infantó a l'espatlla i una Lia, petita però ben plantada.
El visitant pot admirar a continuació tot un conjunt d'aquarel·les sobre paper o sobre cartró, en formats més aviat grans, i d'un neoclassicisme amarat d'una beutat desimbolta i tanmateix punyent. Em referesc a una sèrie de «cambres de músiques», de les quals destaca especialment Cambres de músiques I, amb tot un joc repetitiu de vagues signes blaus, damunt una coloració de fons entre moradenca i rosada, i Cambra de músiques IV, amb tres figures femenines dins un espai rosat. També crec que és una peça realment extraordinària L'estudi en rosa, una aquarel·la sobre cartró. I encara L'estudi II, de tècnica mixta, sobre cartró igualment, una composició que té alguna cosa de picassiana.
Del Nou Espai, vull destacar dues obres de tècnica mixta sobre paper, de gran format: Figura amb gerra III, una obra molt treballada i d'unes verdositats -si m'és permès el neologisme- suaus, i Figura amb gerra II. En aquestes dues obres el dibuix torna a esser fonamental. I un recurs molt efectiu resulta esser la superposició o el collage de trossos de paper a determinats sectors de la composició per ajustar-la millor. I encara cal esmentar un Cap de dona, de tècnica mixta sobre tela -situada a un racó però que es veu bé des del carrer- i, sobretot, Figura amb gerra I, descrita com a aquarel·la però més que res un realment extraordinari dibuix!
Aquest neoclassicisme tan subtil i llampant tal vegada no està gaire de moda avui en dia. Ni tampoc el dibuix en si. Però tot sembla indicar que l'obra de Joan Bennàssar té l'avantatge d'haver passat pel treball matèric i per un cert expressionisme. La qual cosa vol dir que es pot permetre una netedat i una poesia que no està a l'abast de molts. A més d'haver après aquest -per descomptat-, ja fa qualque temps, que les modes estan per ser seguides per la gent jovençana. Vull dir que, òbviament, a partir dels cinquanta anys un ja no està per seguir cap moda.
