Les despulles del gran paisatgista argentí Francisco Bernareggi i de la seva esposa Catalina Vidaseran traslladades el 30 de novembre, dia de Sant Andreu, al cementeri de Santanyí, on reposaran en un mausoleu dissenyat per l'escultor Miquel Ferrer. Conec per la premsa les controvèrsies que la decisió del consistori PP ha provocat, i per això mateix voldria fer algunes reflexions al voltant de la vida de l'artista. Com també voldria parlar d'alguna ingratitud que hagué de sofrir en vida, al meravellós poble del sud-est on tenc la cama materna. El primer que cal dir és que l'acte simbòlic programat per l'Ajuntament ja no podrà servir de res, ni per bé ni per mal, a l'artista. Francisco Bernareggi morí a la casa de can Frau de Gènova, el 8 d'abril de 1959, més de mig oblidat, amb la bossa buida i no sé si també carregat de deutes. Els que de debò l'estimaren (Bernat Vidal i Tomàs, Miquel Pons, Cosme Covas...) no gosaren organitzar algun acte d'homenatge que pogués ajudar-lo, en vida, pensant segurament que a Santanyí predominaria una actitud de rebuig: «Aquest que va guanyar tants doblers i no els ha sabut guardar», poc més poc manco. I ell, don Francisco, a les darreries, quan el vaig tractar amb els pares (1957-1959), comentant un homenatge pòstum que es feia a Llorenç Cerdà, només deia, tímidament: «¿No le parece a usted que el honor le llega un poco tarde?». Redescobria la frase de Cesare Pavese, tan citada per Guillem Frontera: «Les coses ens arriben quan ja no les desitjam». «El Xoco» observa els fets, clàssic i estoic. Dos olis de can Macari de Gènova, un es titula Amoríos, l'engresquen pels camins de les afinitats electives.

-Ja passa, diu. De vegades ni això. Tot esdevé oblit i fum d'estampa...

-Jo el record a can Frau de Gènova, amb l'esposa i el fidel deixeble en Cosme Covas. Un legítim orgull feia que en recordar l'etapa de 1919 a 1936, quan parlava de la costa santanyinera, exclamàs: «Yo di a conocer todo aquello». Hi ha dotzenes d'anècdotes de com tenia gelosos aquells paratges, enfront d'en Llorenç Cerdà, d'en Joan Fuster Bonnín, de tants i tants d'altres. O la humanitat que li demostrà, silent, en Josep Coll Bardolet... Quan tornà després de la guerra, el 1949, tot li fou advers...

-Bernareggi havia estat condeixeble i amic de Pablo Picasso...

-Crec recordar que guardava unes còpies feten en El Prado, on tots dos havien treballat conjuntament. Arran d'un viatge a Itàlia se separaren. Picasso tornà a París, i es féu l'amo de les avantguardes; Bernareggi se submergí en les atmosferes del paisatge mediterrani. Tots dos foren fidels a la seva manera d'entendre la pintura. Picasso deixà dit: «Bernareggi es uno de los más grandes paisajistas que ha dado el siglo veinte».

-Entre 1903 i 1919 pinta el nord de l'illa i després passa a Santanyí.

-I el poble volgué mostrar-li reconeixement per haver immortalitzat els paratges santanyiners. Així li dedicà, el 1929, una plaça devora s'Abeurador.

-Crec que és la mateixa que encara porta el seu nom.

-Efectivament. Un honor que li arribava, tot i esser de conviccions republicanes, dins un poble on les esquerres no havien tret mai vot per guanyar.

-Ni encara avui. Es veu que el consistori de la Dictadura fou generós amb ell.

-O just. Però... sempre hi ha un però. Un mal dia, la placa amb el nom del pintor va veure el sol embrutada de vernis i morques. S'ignora qui en fou el responsable.

-Esperem que Santanyí no repeteixi la proesa.