Ni és el meu actor favorit, ni puc oblidar que té un peu definitivament fora de l'illa, ni m'agrada el seu classista club particular, ni em semblen bé els jutipiris urbanístics que va fer, ni crec que 4,5 milions d'euros dels nostres imposts són el preu just del que ofereix. Tampoc m'agrada, ho sabeu per reiteració, emodel de negoci turístic que promou aquest govern. Però, per una vegada, m'he volgut sentir com la majoria (segons actes electorals) i esperar a veure si, com diuen, el fi justifica els mitjans, l'èxit és un dogma de fe inqüestionat i inqüestionable o ja va bé si va bé, en els monosil·làbics que l'estereotip ens assigna com a definitoris. Per ser franc, he passat dies i pàgines de diaris i he hagut de veure com altres deien el que a mi el cos em demanava dir. Però l'estúpida autodisciplina m'obligava a esperar, per si un cas el descomunal ego del senyor Matas no fos l'únic destinatari de la desmesurada inversió.

Pensava en el lema que acompanya la capçalera d'un diari llatinoamericà i que m'agradaria que acompanyàs la meva: Independents, sempre, neutrals, mai. Ho deia pensant la prova de silenci que m'havia imposat i per si calia reconèixer que anava equivocat, que desconec la psicologia de masses i no tenc ni puta idea del que agrada als nostres visitants majoritaris. Ahir era el dia dels resultats. El gran dia per a començar a veure moviment en altres calaixos que no fossin «la registradora» del del senyor Douglas i la vanitat del nostre president. Dit i fet. Un a un, per la xarxa, vaig anar davallant, a poc a poc perquè el meu anglès no permet virgueries, els principals diaris britànics. L'únic que duia un actor a la portada era eGuardian, però la cara corresponia a Hugh Grant i el text parlava del guionista Richard Curtis. Posats a registrar esdeveniments mundials, dedicava articles al London Film Festival i a la Copa del Món de Rugbi. Els importants rotatius The Sun, Independent, The Times... ni tengueren la delicadesa de posar una actor en portada. Del nostre ambaixador de luxe ni una paraula, ni a dins ni a portada. Vull dir: ni una paraula en anglès que, les traduccions al català escrites pel «neocons sense complexos», poden generar línies i més línies a condició que ningú ho comprovi. Ho saben fer i ja ho feren amb les armes de destrucció massiva de l'Iraq, els filets de fuel del Prestige o l'insubornable rectitud moral de l'espiador de Biteo del prestidigitador de vots de Mapau. Però la milionada que costà la foto de despús-ahir no caigué en erm i tot apunta que la desmesura, almanco, desperta enveges: The Scotchman diu, més o menys, que han pagat a l'actor els 3,3 milions de lliures per dir que li agrada Mallorca, quantitat superior a la que disposa l'organisme escocès de promoció turística per tot l'any... Resultat: no calia esperar per a criticar «l'esperpento».