L'amistat m'autoritza a renyar el cap de cultura d'aquest diari, Sebastià Bennàssar, pels seus excessos en l'edició d'ahir. Aquest diari ha estat extremadament generós a l'hora d'informar sobre el comportament editorial de la meva novel·la La ruta dels cangurs. Aquest llibre, en el nostre redol, ha tengut una certa acceptació, en part gràcies a alguns professors, que l'han posat de lectura obligatòria als seus alumnes. Després, li tocà la loteria en el programa que la Conselleria d'Educació i Cultura per a la traducció d'obres d'autors illencs -s'incentiva els editors estrangers pagant la traducció de l'obra per la qual s'interessen. Aquesta pràctica és molt comuna, i, de programes semblants, en desenvolupen els portuguesos, els polonesos, etc. Aquest programa ha estat decisiu perquè obres de Carme Riera, Baltasar Porcel, Blai Bonet o Antònia Vicens, etc., puguin ser incorporades per cultures com l'alemanya, la francesa o la italiana: és un procediment habitual per facilitar l'accés de literatures minoritàries als mercats editorials més potents. (Potser valdria la pena recordar que no també hi ha programes d'ajuda per als productes agrícoles, industrials o turístics.) Dins aquesta operació, un editor alemany es va interessar per La ruta... Val a dir que, amb molta pipella, aquest editor, sense consultar-me res, va agafar el títol, el va tirar a la paperera, i en va posar un de nou: Das Mallorca Komplot, que me pareix una salvatjada. Així li ho vaig retreure en una presentació, i ell, punyetero i amable, va entonar un mea culpa, adduint com atenuant que els alemanys són tan directes en la lectura que haurien pensat que la novel·la, amb el títol original, transcorria a Austràlia. Què hem de fer... El llibre s'ha defensat correctament, i ara és a punt d'exhaurir-se la segona edició. Fins aquí, bé, massa bé i gràcies siguin dades a qui se les meresqui. Però, bono, amic Sebastià Bennàssar, vendre dotze mil exemplars en el mercat alemany no és arrasar. Permet-me que t'aconselli mesura amb les paraules. El periodisme és un exercici molt perillós, perquè de les paraules pot dependre, entre altres coses molt més importants, que una notícia sembli més gruixada o més esquifida del que és objectivament. No ignor que l'objectivitat és un assumpte difícil: per això mateix ens hi hem d'esforçar al màxim. Emprares el verb «arrasar» per donar a entendre que la novel·la s'havia venut bé. Agreesc la intenció. Però qui arrasen, a Alemanya, són García Márquez, Javier Marías, Pérez Reverte o Isabel Allende. Si cal parlar d'arrasar, podríem fixar provisionalment una xifra al voltant dels dos-cents mil exemplars? Aleshores, sí, arrasaríem. Cosa que, en últim extrem, no té una relació directa amb la qualitat del llibre. Bé, res, que siguem discrets i mesurats.