Diumenge, 1. Les catacumbes dels museus d'art, públics o privats, són plenes d'obres d'artistes marginals, un fenomen específic del segle vint, i encara més de la seva segona meitat, que, des del rebuig i el menyspreu, social i institucional, maleïren aquests establiments, els seus patronats, el seu poder i l'esperit acumulador, potser embalsamador, que els caracteritza, magatzems de somnis fossilitzats a la penombra de les cambres cuirassades, i que, això no obstant, constitueixen l'últim, definitiu mausoleu de les seves disperses, malaguanyades, sovint efímeres produccions sobre suports innobles. Obres que esperen, catalogades dins els seus embalatges de paper kraft, que el temps rehabiliti una modernitat que s'avançà en excés. Hom pot interpretar aquest cruel final com el triomf definitiu del sistema sobre les actituds dissidents i les obres que es construïren, des de la imaginació, el concepte, i la més absoluta llibertat, per combatre el tedi d'allò acadèmicament correcte. Els morts són fàcils de manipular i els seus hereus fàcils de comprar. Cal aclarir, però, que la immensa majoria d'artistes marginals no han ocupat els marges del sistema per voluntat pròpia, ni com a conseqüència d'una actitud intel·lectual, ni per una explícita intenció de provocar, ni per coherència, ni tan sols per la decisió prèvia de pertànyer a les perifèries culturals, ans perquè els han foragitat dels circuits on es trafica amb les modes, les fames i les transaccions econòmiques, car un artista val el que valen les seves obres en el mercat de l'especulació: els inversors busquen valors estables que sobrevisquin les crisis cícliques que pateixen la borsa i els mercats de l'explotació. El gust, potser el concepte més discutit al llarg de tota la història de l'art, l'estètica, la sensibilitat, la «idea», són d'escassa rendibilitat en el món de les finances. La solidesa de les accions d'un artista dóna confiança a les corporacions, i per aquesta raó presideixen els seus vestíbuls o les seves sales de juntes.
Les obres de Robert Filliou, com les Marcel Broodthaers, Joan Brossa o Pierre Molinier, per només citar una petita elit de desheretats que assumiren la creació permanent com una forma d'abocar al món la seva pròpia tempesta de pensaments, no estaven destinades a les vitrines dels museus, ni a ser exhibides com a trofeus pels col·leccionistes, ni molt manco a satisfer les necessitats decoratives d'una societat, minoritària això sí, que s'esmerçava a consolidar les obres amables i ornamentals, una mica irreverents o desafiadores, però sempre dins els límits de la correcció i el decòrum, d'uns artistes més pràctics, més hàbils en el món del comerç, potser més assenyats des d'un punt de vista de pervivència quotidiana. Robert Filliou, a qui el Centre Georges Pompidou, de París, ja dedicà una exposició de recuperació l'any 1991, i de qui ara podem veure una extensa mostra al MACBA, pertany a un reduït grup d'artistes que s'avançaren al seu temps i en pagaren les conseqüències: ignorats i bandejats pels seus coetanis, recobrats per a la història mitjançant la reconstrucció dels seus fragments, dispersos en projectes que perseguien abastar un art total, visual i textual, que estimulés la societat vers la participació i la comprensió del procés de creació artístic. En Filliou és més important l'actitud i la investigació que el resultat, el compromís i l'acció que la contemplació, la poesia del llampec que la prosa de les declaracions. «L'art és allò que fa la vida més interessant que l'art»: aquest aforisme conté tota la filosofia d'un «geni sense talent», com ell mateix es definia. Robert Filliou, tota la seva producció artística, té la rara, estranya capacitat d'atreure'ns i fer-nos creure que tots posseïm un geni silenciat que malda per manifestar-se i construir el seu propi univers plàstic o poètic, i, alhora, de restituir la fe en aquelles persones, i per extensió en el seu art, que fan de la seva vida una experiència plàstica total que només té l'objectiu de procurar-se, i procurar-nos, plaer, i estimular el geni que tots portam dins, tot procurant que els talents que posseïm no el facin malbé. Tant des del territori de la seva República genia, com des dePoïpoïdrome ambulant o l'espai de La Cédille qui sourit, Robert Filliou espargí per tot arreu el germen de l'acció artística usant qualsevol material, de la participació activa dels col·laboradors/espectadors, dels efectes de l'atzar sobre el resultat de l'existència, de la convicció que l'art i la vida formen part del mateix somriure, que en un món seriós esdevé una acte subtilment provocador.
