A només cinc mesos de la cita electoral els quatre partits del Govern (PSIB, PSM, EU i Els Verds) s'enfronten a allò que tots sabien que podia passar, que deien que no passaria, que ara no en volen parlar i que confirmen, via silenciós atorgament, que ben bé podria passar. El bloqueig. Què vol dir, això? Doncs que veuen com a probable que els resultats electorals a Palma, Consell de Mallorca i Parlament ho deixin tot obert i que els canvis respecte de 1999 siguin mínims. Vaja, que tot torni estar en mans d'UM. Això, més o manco, ho acceptaven. Però la novetat respecte de l'anterior Pacte, i és el que preocupa de veres, és que UM podria tenir més força. Si a dins cada partit d'esquerra ja hi hagué molta gent a la qual els costà empassar-se l'actual pacte, què passaria amb un segon que significàs molt més poder per a UM? Doncs per aquí ve la teoria del bloqueig. És a dir, una situació que aparentment no tingués sortida. Efectivament, tant en el PSIB, com en el PSM, com a EU, com a Els Verds hi ha grups de militants d'importància quantitativa ignota que són de sempre molt crítics amb el paper preeminent donat el 1999 a UM. Si els resultats premiassin el partit de Munar aquests teòricament minoritaris de cada partit podrien tenir una força enorme. De fet, quasi imperceptiblement, han anat prenent cos durant la legislatura. Les veus discordants a cada partit foren ofegades per l'alegria d'ocupar el poder i per la instrumental col·locació en els llocs orgànics estratègics d'un important nombre de militants (per molt que formalment s'emmascari aquesta realitat) que tenen en el seu vot les grans decisions de cada partit i que viuen dels càrrecs. Això va permetre durant gairebé dos anys i mig que les opinions crítiques quedassin sense ressò possible. Pero han anat surant el darrer any i busques. Ningú no sap quina força real tindrien, arribat el moment de la veritat, aquestes opinions. Però que existeixen i que tenen una certa consistència, és ver. És més, a la direcció dels quatre partits ja s'ha estès la idea que com a mínim no es pot repetir un pacte, tot entregant-se a UM fermats de mans i peus. Però clar, i si UM resulta que sí ho pot exigir? Com deia a qui això subscriu un membre del Govern, la teoria esdevindria pràctica si UM fos la beneficiada de les eleccions i tingués la clau de les tres més importants institucions després, a més, que l'esquerra li hagi donat aquesta legislatura la poderosa Llei de consells. Seria talment quedar com a beneits. Deia el membre de l'executiu que amb un Consell tan poderós, les exigències d'UM serien encara molt més altes que el 1999. Això, combinat amb el fet que a dins els quatre partits els crítics cap a un nou pacte d'entrega total a UM han crescut, donaria com a conseqüència una molt, però que molt complicada situació per reeditar el Pacte de Progrés. Donar més poder a UM? No donar-li i que pogués pactar amb el PP? Donar-li a costa de la segura crítica interna a cada partit que seria difícilment controlable una segona legislatura? No pactar i per tant «morir» políticament les respectives direccions? Com vendre internament i cap a l'electorat respectiu que el primer govern suposadament d'esquerra tengui com a conseqüència pràctica un augment del poder d'un partit de dreta?... Cert és que un director general explicava, com a contra teoria, allò que la pràctica indica que sempre passa: «ens barallarem però quan faltin hores per tancar el pacte, que és a termini fixat, pactarem el repartiment». Sens dubte l'explicació del director general és el que defineix el pacte de 1999, però la teoria del bloqueig guanya seguidors dins cada partit. És lògic. En el PSIB, PSM, EU i manco en Els Verds s'ha arribat a la conclusió que la percepció d'enorme dèficit de política social del Govern és la principal amenaça electoral, i és conseqüència de l'entrega a UM. Amb una segona legislatura, que tots saben que hauria de ser intensament social, encara més entregats a UM, l'objectiu seria impossible. I davant això, aleshores què fer? Això és el que els posa malalts. Que no tenen resposta. Tot això, si fa no fa, és la teoria del bloqueig.