Hi ha una malcriada versió de la història del món segons la qual devem gairebé tot el progrés a la guerra, als coneixements que necessiten els exèrcits per fer la guerra i guanyar-la. No obstant, hi ha exèrcits que en perden, de guerres. També segons una versió malcriada de la història d'Espanya, l'exèrcit espanyol hauria estat especialista en guanyar guerres civils, la qual cosa seria un honor dubtosíssim que, a més, tan sols contribuiria a la glòria dubtosíssima d'una part de l'exèrcit.
Yves Lacoste ja ens ensenyà que el coneixement geogràfic, no ens enganyem, venia impulsat tradicionalment pels exèrcits, que necessitaven conèixer el territori, la gent, les capacitats de subministrament de l'enemic per millor vèncer-lo.
Però el hit d'aquesta teoria és la bomba atòmica, assolida mitjançant unes tasques de recerca que han beneficiat, posem per cas, la lluita contra el càncer.
L'aprofitament dels avenços en matèria militar per a finalitats de progrés és, òbviament, un dels arguments col·laterals emprats pels exèrcits amb més insistència i pomba, no sempre amb convicció convincent, per exigir de les administracions públiques més pressupostos per a la seva labor investigadora.
Tot plegat, ha afavorit el sofisme sinistre que presenta el progrés en matèria d'humanitarisme com a conseqüència directa de la investigació militar, que seria l'única via per accedir a aquest progrés. Home, és cert que molts de científics han encès un ciri amb l'esperança que glorificaria alhora Déu i el Diable. Ara, més de mil científics han signat un document declarant-se objectors científics, reivindicant així una ciència que s'adreci directament al progrés sense haver de passar prèviament per la barbàrie. I no deixa de ser curiós el fet que volen contestar: s'han incrementat els pressupostos per a investigació militar en detriment de la simplement científica.
No ens hauria de passar per alt aquest amotinament dels científics per variar el rumb de les coses. No ens hauria de passar per alt perquè, des de fa un parell d'anys, les males noves ens cauen com lloses, una darrera l'altra, de vegades unes quantes de cop; i poden acabar amb la nostra esperança, amb les il·lusions de la gent, i ens poden convertir en un poble adaptat als motlles de la resignació més inane. De forma que quan una notícia ens pot recarregar d'esperança, convé que la divulguem a la rosa dels vents: entre altres coses, perquè els seus protagonistes han de saber que hi ha una sensibilitat per la seva actitud, per la seva opció per una ciència lliure, humana, humanitària: feta per a la vida i no per a la mort: per ventura sona massa raimonià, però és que Raimon m'agrada molt.
