nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
10°

Quadern de viatge

Diumenge, 15." Ens havien recomanat un petit restaurant on, en un ambient recollit i encantador, potser fins i tot un pèl romàntic, podríem provar el millor foie d'oca, trufat amb tòfona del Perigord, de la ciutat, acompanyat d'una copa de deliciós sauternes. La dissort volgué que el dia elegit per anar a sopar a Chez Michel, tal era el nom de l'establiment, fos també el dia de descans del personal i, en conseqüència, estigués tancat, la qual cosa ens deixà, drets sobre l'ampla voravia, cavil·lant per tal de decidir la millor alternativa d'un inexistent pla be. La sort no ens havia bandejat del tot i en el mateix carrer, quatre o cinc portals més avall, un rètol discret anunciava Chez Casimir, un local amb mitja dotzena de taules amb mantells de quadres vermells i blancs, il·luminades per la llum tènue d'unes espelmes. Entràrem i ens asseguérem en una de les taules desocupades. En realitat, només en una d'elles festejava una parella de mitjana edat. Un cambrer, estranyament atent, ens aconsellà sobre les especialitats de la casa i prengué nota de la comanda: de cap de les maneres no volíem renunciar al foie, ni al vi blanc de la regió de Sauternes, una combinació que té la capacitat d'elevar les sensacions en els límits del plaer quan ambdós components excel·leixen.

Les nostres mirades examinaven encuriosides l'entorn i la decoració. Res luxós en els detalls, però tots pensats per a crear un clima d'intimitat, distès i familiar. I, just a la meva esquena, emmarcat en una vasa de mitja canya, un mapa de Mallorca. No era antic, però estava imprès sobre un paper que imitava el pergamí. Ens sobtà que a la paret d'un restaurant d'un barri de París hi hagués la representació gràfica del nostre país. Potser es tractava d'una coincidència que l'atzar ens regalava. Però més ens estranyà trobar, quasi devora el mapa, un marc daurat que contenia una espècie de diploma que el batle de la ciutat atorgava al propietari, un tal Barthélemy Pujol, una distinció a la seva dedicació o quelcom semblant. Ens volguérem assabentar de la procedència del portador del llinatge, clarament català, i preguntàrem al cambrer si podíem parlar amb monsieur Pujol, però aquella nit es trobava en un altre local de la seva propietat. Això no obstant, li demanàrem si ens sabria dir d'on era l'amo i ens contestà que era mallorquí, encara que feia molts d'anys que vivia a França. Sabia, a més, que tenia un xalet o un apartament al Port d'Alcúdia, que és precisament on nosaltres estiuejam fa prop de trenta anys. Tot havent sopat, esplèndidament per cert, ens oferí una copa d'armanyac de la seva llarguíssima carta de marques i anyades. Ens comprometérem a tornar-hi per conèixer el propietari, però mai no ho férem.

He recordat aquesta anècdota perquè el carter ha llançat dins el nostre jardí una carta adreçada a Bartomeu Pujol. La direcció era, òbviament, incorrecta, però no he pogut deixar de pensar en el senyor Barthélemy Pujol i amb un dels restaurants que té a París anomenat Chez Casimir i en el qual, una nit d'hivern de fa molts d'anys, fruírem d'un sopar inoblidable sota la cartografia sentimental del nostre país.

Dimarts, 17." El jardí tancat de Consolació. Dalt del turó, un simulacre de muntanya que aguaita el poble de Sant Joan, ran del silenci definitiu del fossar, la pau temporal del jardí clos. Fóra fàcil aquí l'oració per un que no creu. Àdhuc fóra fàcil creure. Allà baix, el gris clar de la terra amarga, les taques dels arbres sobre els sementers girats, les cases escampades sobre una superfície alterada per suaus ondulacions que, en alguns casos, esdevenen serrals i pujols, minúsculs geps que suporten garrigues que verdegen o clarianes de solcs. Podria viure aquí dalt, entre la piuladissa que colga l'horabaixa, ser el donat d'un lloc on tot convida a reflexionar sobre aquesta febre que ens ha pres per posseir quan, en realitat, vivim desposseïts d'allò essencial. En el cim que talaia el pla, l'aire és net i els xiprers encenen el petit jardí, al qual s'accedeix a través de dos portals en els laterals, ambdós tancats amb reixes de ferro, un d'ells amb un arc de mig punt que sembla l'entrada a l'hortet dels ermitans, o, en un sentit més sensual, al jardí prohibit del desig. Aquest tros ombrívol i silenciós sembla formar part d'un món irreal que existí abans, molt abans de l'era de la destrucció.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.