Aquests dies han vist José María Aznar llegint per Menorca una nova edició de les memòries de Winston Churchill i l'anàlisi que fa de la Segona Guerra Mundial. Confiem que n'aprengui. Perquè entre ambdós líders conservadors hi ha una distància enorme a l'hora de concebre què és la tolerància. Churchill ensenya, a aquells qui el vulguin llegir, i a partir de la seva implacable lluita contra el nazisme: «En la guerra, resolució; en la derrota, altivitat; en la victòria, magnanimitat». Winston tenia el do de ser humil amb els demòcrates com ell i amb els dèbils, com aquell Stalin de 1942 quan veia la Wermatcht a les portes de Moscou. Churchill només era implacable amb els dictadors que es creien omnímodes i volien imposar un nou ordre a Europa. Però, per damunt de tot, era extraordinàriament dialogant amb tots els partits britànics, fossin del color que fossin. El premier només concebia la prepotència amb els que li treien les urpes a ell i odiaven el sistema polític de la Gran Bretanya, i amb ningú més. Tot i ser descendent directe del duc de Malborough i fill del ministre d'Hisenda, com a polític era l'antítesi d'allò que avui es defineix com un xulet. A principis dels anys seixanta, el magnat i mal parlat Aristòtil Onassis li va dir: «Vostè la va cagar a Yalta». I el refinat Winston, ja premi Nobel, li contestà: «Té raó. Me'n vaig a pixar».
Esperem que Aznar n'aprengui en les seves lectures menorquines. Confiem que s'acabin els menyspreus envers tots els qui no pensen com ell. I que assimili el llegat del Vell Lleó, sobretot quan va dir en el Parlament, contestant a un altre diputat: «No estic gens d'acord amb res del que vostè diu, però donaria la meva vida perquè ho pogués continuar afirmant».
