Vaig escriure fa dies que el senyor Perera aconseguiria el que avui reflecteixen els diaris. Després de llegir l'acte només puc afegir, sense témer acabar a la barra, dues coses. Primera, pel que diu i pel que no diu l'escrit, la veritat és lluny de ser coneguda. Qui el signa deixa portes sense tancar, tot i suposar que no en queden sense obrir. Segona, em rectific: no ho ha aconseguit l'advocat, sinó els advocats. I no diré res més "sobre l'acte, vull dir", que no som immolable de mena, ni per la causa de la veritat, ni, molt menys perquè cada dia hi crec menys, de la justícia. Bé, sí, encara puc dir una cosa, perquè no és novetat, sinó recordatori: amb el mateix resultat, el meu sentit de la justícia hauria guanyat si, el jutge nomenat a proposta del partit dels imputables (no sé si existeix aquesta figura judicial, però ja m'enteneu), s'hagués desentès del cas. Clar que no deu ser molt compartida aquesta visió sobre la dona del cèsar...

Després d'aquests dies de didàctica topada amb la realitat del país, començ a pensar si no ens hem equivocat, en la nostra innocència, en creure que podíem entrar en el segle XXI sense haver gaudit del progrés social que el segle XX aportà a les societats desenvolupades. Passar d'una estructura social pròpia del XIX a una altra com la sublimada actualment, és massa demanar. Podria ser que deixàssim la il·lusió, l'esperança en unes illes més preocupades pel demà que per l'avui, i ens dedicàssim a prevaricar, a treure rendiments a curt termini... i el darrer que tanqui la porta. Ni som més cultes, ni més lliures que el segle passat; i si som més rics, res garanteix que ho puguin ser els nostres fills. Sabem dels fills de qualcuns que no sé si seran més lliures o més cultes, però segur que seran més rics, i segur que ho seran fora de les Illes. Les maniobres d'aquests dies, les vergonyoses pressions per a fer fora el director de TVE perquè no era prou combatiu amb el que ells volen anomenar Pacte d'Esquerres (ja ens aniria bé que ho fos); el joc destructiu dels propietaris, incapaços de reconèixer la legitimitat d'altre poder que no sigui l'emanat del seu talonari i la sobredosi de realisme que eixumora l'escrit del senyor Monserrat, són massa evidències per a seguir somiant que el sistema és susceptible de millorar. No hi ha casualitats, el teixit social arcaic i el creixement econòmic degut a l'especulació no són circumstancials, sinó producte de la incapacitat per ser altra cosa. Jo, també.