Després dels camps de cotó, amb els carros estibats de farcells plens de fibra blanca que dóna la flor del cotoner, la carretera passa ran d'un caravanserrall convertit en museu. A l'interior hi ha mosaics de la propera Afamia. A la part alta del turó, dins un cercle de muralles, es troba Qala'at al"Mudiq: un poble de carrers estrets i torts que, quan foraden les antigues defenses, es gaudeix d'un bell mirador sobre els camps que, fins no fa massa, eren maresmes poc sanes. A uns centenars de metres, cosa d'un quilòmetre, hi ha les runes de la gent, un tros del paisatge urbà de fa una vintena de segles.
Dins una extensió que si es canava es veuria que el lloc arqueològic té unes quantes quarterades, hi viu molta història mig enterrada. Com sempre, el temps, els homes i la terra tremolosa n'han fet de les seves. Prop del camí hi apareix un teatre, però entre els terratrèmols i l'espoli l'han deixat fet malbé. La visita val la pena, i tant!, perquè gràcies a les obres que s'hi estan fent, el magnífic carrer principal recobra una vella esplendor. Són prop de dos quilòmetres que, de nord "Porta d'Antíoc" a sud "Porta d'Emesa (Oms, ciutat prop de Hama)", queden marcats per centenars de columnes amb estries rectes o torçades. Per terra, entre els cards ressecs i sense ni una mica de verdor, encara és possible trobar"hi la lluïssor verda i daurada d'un coll d'ampolla que encara encortarà algú: com si amb dues paraules, o uns centímetres de vidre, fos possible recuperar una història trencada una i mil vegades.
Al carrer major, abans ple de gent i animació, ara només hi ha el silenci de l'aire calent de l'estiu que, com a màxim, s'anima per fer un terbolí i aixecar la pols. Si es gratava un poc per dins la terra, és ben segur que, tros a tros, paraula a paraula, es descobriria un caramull de vida. I, ben mirat, un bocí de vidre lluent ja és alguna cosa.
