Divendres passat, a l'Ajuntament de Maó, es va celebrar un acte institucional per afegir el retrat del pintor Joan Vives Llull a la galeria de retrats de fills il·lustres de la ciutat. (Aquests dies passats, per cert, Ultima Hora Menorca havia destapat un cas de falsificació d'obra seva; esperem que també per Mallorca es vagin retirant de la circulació algunes pintures atribuïdes a l'artista maonès amb nocturnitat i traïdoria.) Joan Vives Llull va ser un pintor desigual, que quan era bo era boníssim i quan no ho era es mantenia dins una digna correcció. Se'l pot veure com un artista despenjat del seu temps o com el creador de la tradició pictòrica menorquina. Però és, sobretot, paradigma de la pintura local menorquina. És el pintor, dit d'una altra manera, que el viatger o el turista pot descobrir en anar a Menorca, és el petit tresor de sensibilitat que Menorca té reservat a aquells que se saben acostar als llocs amb curiositat i respecte. En els grans museus és on coneixem no només grans artistes, sinó també aquells que algú "persona, família, trust" va definir com dignes de declarar la guerra al temps. Però és en els llocs, a les comarques, a les petites ciutats on es conserva aquesta mena d'artistes que, per atzar o per necessitat, desenvoluparen una carrera d'abast geogràfic reduït. En la nòmina d'aquests pintors locals "locals per als externs, és clar: no ho són per a la gent del lloc, seria un contrasentit", inserits en una tradició que els grans moviments deixaren de banda, hi trobareu veritables artistes, persones que saberen mirar el seu petit país "l'espriuà «he mirat aquesta terra»" com no ho hauria pogut fer cap foraster, o que posaren l'accent del lloc a uns llenguatges considerats més universals. És el cas, però, que perquè el viatger, el visitant, el turista pugui accedir "l'accés sovint té l'aire d'un ritus familiar i aromàtic" a aquests tresors amagats a les pàgines inèdites de la història de l'art, és menester que les obres a contemplar estiguin en algun lloc, es mostrin a les sales, sovint mal il·luminades, de petits museus provincials. A Palma, per exemple, aquest viatger ho té cru, perquè, si no ho record malament, i a títol d'exemple, només pot veure dos quadres d'Antoni Gelabert. I encara no és el més maltractat per la museologia indígena. Però, sobretot, allò que difícilment trobarà el visitant és el ciutadà que li proporcioni els indicis necessaris de l'existència d'una pintura local. La ciutat, l'Illa, diria, no estima els seus artistes "ni els coneix", sempre, és clar, fent les excepcions que sigui menester. Quina diferència, ja ho veis, amb Maó i l'amor per Joan Vives Llull... Aquest respecte, aquesta veneració per l'artista és més valuós en tant que neix d'una societat que no havia tengut tradició pictòrica fins que Vives la hi va trasplantar, una vegada recollida a Pollença. De Maó, que tants d'exemples ens pot donar en matèria cultural, sobretot musical "la seva lluminosa tradició operística", ara en podem aprendre aquesta lliçó, la d'acompanyar en el temps la memòria del seu artista. I a l'extern que no conegui la seva obra, qualsevol maonès li sabrà indicar on hi ha l'Ateneu, que en conserva una mostra insuficient, però significativa, que li serà mostrada amb l'orgull de qui sap el que té i la humilitat de qui coneix els límits de les coses.