Si hem de creure Guillem Frontera "i Frontera és un intel·lectual de reputació guanyadíssima i admirada", hi ha a Menorca una figura excel·lida de la balearitat, en la mesura, és clar, que la balearitat admet de ser definida pacíficament, açò és, acceptada sense discussions a penes, ni segregant sentiments tràgics de la vida a la manera d'Unamuno. Aquesta figura és el pintor Joan Vives Llull, a qui la seva ciutat natal de Maó, a títol pòstum, declararà divendres Fill Il·lustre. Després de Pasqual Calbó i Caldés, Vives Llull serà el segon maonès que és cridat a pujar als altars de la galeria de fills il·lustres en reconeixement a uns mèrits específicament pictòrics. I açò no obstant, la nòmina d'escollits és, en aquella, de trenta-sis retrats: senyal que els menorquins, en general, no han produït excessives autoritats artístiques si les comparam amb la gent de lletres, els militars estrenus, els metges i acadèmics, arquitectes, historiadors o polítics de renom.
Si Giuseppe Chiesa, vingut d'Itàlia en temps dels anglesos, fou la nostra personalitat pictòrica del XVIII, Calbó, nat a Maó i colrat amb els pinzells a la cort de Viena, ho és del tomb del XVIII al XIX. Després, durant els dos terços darrers del Vuit-cents, la història insular de la pintura no passa d'una crònica més tost enterca, en què només cal assenyalar-ne algunes individualitats isolades, talment com bolets que no fan tardor: Font Vidal, Cavaller Gelabert, Pons Alzina, Hernàndez Sanz i el seu cosí Hernàndez Monjo o Pere Pax.
Endegat que era el segle següent, el XX, vingué al món la Nit de Nadal de 1901 el fill segon dels capellers Josep Vives Coll i Joana Llull. Amb un deler innat irreprimible pel dibuix i la pintura, també Vives Llull anava destinat a engrossir la llista opaca i heroica dels pintors locals isolats, en la més pura tradició dels darrers dos segles. Heus aquí, però, que un bon dia, en el saló de lectura de l'Ateneu de Maó, s'extasià en topar-se amb una portada de la revista anglesa The Studio. S'hi reproduïa un quadre d'Hermenegild Anglada Camarasa. Li vingué aleshores un sotrac emocional tan intens, tan revelador a la manera de Saulo, que sempre ho recordaria com «una escopetada per a mi». Així, és clar, seria prest i els coetanis el veren salpar a bord d'un vaporet esbufegat fent cap a Mallorca. Volgué conèixer el mestre Anglada, que feia, a la comarca de Pollença, de pal de paller d'una mena de bivac "per no anomenar-ho escola" de pintura. Un home a qui la sang de l'art li bullia, però que estava freturat d'ambient, de tradició i d'entorn "un home, en definitiva, sense escola autòctona", hagué de partir a buscar-ho on més a mà ho tenia, llevat que volgués resignar-se a esdevenir un element més de la ineluctable nòmina dels isolats. «Vives Llull "escriu Frontera com a comissari de l'exposició del centenari" ho va trobar a un parell d'hores de vaixell des de Ciutadella. Des d'aquest punt de vista "remata", constitueix tot un exemple de balearitat». En efecte, l'artista maonès s'amarà de Pollença i dels ínclits pintors que hi sojornaven. Si és artísticament exacte que mai no s'hi formà una escola de pintura stricto sensu, en canvi, per a la formació pictòrica de Vives Llull, la funció d'escola s'hi donà amb una evidència i un resultat indiscutibles. La pressió moral de la família el feren tornar a casa cinc anys després, però el pintor, tota sa vida, s'hi mantindria fidel i deutor a Pollença, a la seva «escola» de pintura. Quan ningú no es recordava d'aquell moviment, i quan els grans crítics asseguraven que, d'escola, no n'hi havia hagut mai, Vives Llull continuà essent"ne fill de Pollença: fins al traspàs el 1982. En realitat, acabà sent l'últim de Pollença, el deixeble l'oblidat, i si tan voleu, desterrat a ca seva. Ara: per als menorquins, la seva obra hauria de capgirar-nos l'estat de coses. Frontera ho resumeix tot dient que amb ell s'inicià la «tradició pairal de pintura a Menorca». Vol dir açò que vingué la superació definitiva dels pintors com a bolets sense tardor i que, a la fi, ens féu triomfar la pintura. Entre haver-hi pintors i haver-hi pintura, calgué la irrupció de la figura de Vives Llull, un meritíssim Fill Il·lustre.
