Inexorablement les peces van caient, una darrere l'altra. Primer va ser el que fou cap de comunicació de Jaume Matas quan aquest era president de Balears, Javier Mato, i ara li ha tocat el torn a Josep Juan Cardona. La caiguda de Juan mostra tres aspectes remarcables. El primer, el cec egoisme de Jaume Matas. Naturalment tothom, en el món polític, va comentar el que va creure al respecte quan se va conèixer la notícia de la seva imputació judicial en el cas Mapau. Tothom manco, faltaria més, Jaume Matas. Per si no estava abans prou clar el caràcter del ministre, ara ja hi ha la constatació. Possiblement hi hagi declaracions ministerials (si no n'hi ha hagut ja quan se publiqui aquest article) però no seran, no, les pròpies de qui se lamenta de la imputació d'un col·laborador directe i surt en la seva defensa pública. Ca barret. Si n'hi ha, de declaracions de Matas, seran d'aquelles que diran el que sigui necessari, després d'haver-se assessorat el suficient com per deixar morir, políticament, tot sol a Juan.

El segon aspecte fa referència al futur polític del senyor Josep Juan. No en té cap. Passi el que passi Josep Juan és políticament mort. Les seves declaracions sobre que la imputació no el preocupa gaire perquè ell és del tot innocent i per tant no dimitirà, són tan comprensibles humanament com patètiques políticament. És vera, com diu, que quan un ciutadà és imputat judicialment per respondre de qualsevol cosa té la presumpció d'innocència tal com la té qui no està imputat en res i, en lògica conseqüència, ha de poder seguir realitzant la seva vida quotidiana amb plenes garanties respecte del seu honor. Qualsevol ciutadà excepte un polític. Li agradi o no al senyor Juan, ell no és un ciutadà qualsevol. No ho era tampoc quan era conseller i tenia cotxe oficial. El fet que l'honor personal del senyor Juan estigui totalment fora de qualsevol taca mentre no se demostri el contrari, no implica exactament el mateix en la seva condició de polític. La resposta digna d'un polític que, com en el seu cas, és imputat judicialment, només és una: dimitir de tot, apartar-se de la política. Una vegada aclarida la qüestió judicialment, si res no ha passat, tampoc no-res impedeix seguir la carrera política. Quan a un polític se l'imputa i diu el que diu el senyor Juan, que és el mateix que si fa no fa han dit tants d'altres (des de Cañellas a Barrionuevo) l'únic que en el fons està anunciant és, com en els altres casos, la seva fi política.

El tercer aspecte a comentar és el fet del que significa la caiguda de Juan per al PP balear. Perquè ha estat un cop molt dur. Durant mesos la direcció del PP illenc i els implicats han negat una i una altra vegada als seus companys, i votants, que tot això tengués el més mínim trellat. Que no se preocupassin de res: que si conspiracions mediàtiques, que si polítiques... Jas. Imputació d'un exconseller i coordinador balear del partit. Ja no hi ha dissimul possible. Quan dimití Mato miraren cap a un altre costat, aferrant-se desesperadament a l'excusa que no és militant. Però amb Juan s'ha esbucat el somni impossible. I saben que els pròxims mesos, i per ventura anys, això anirà rebrotant cada dos per tres amb força creixent. Per tant, el drama segueix essent el mateix de sempre. O qualcú té la valentia d'anar, amb prou suport local, a veure la direcció nacional del partit i explicar-li exactament què està passant aquí, o la situació se seguirà podrint a poc a poc. Primer Mato, ara Josep Juan. I el pròxim? I el següent?... Tots els que siguin necessaris perquè el ministre s'intenti salvar. Això està clar. Però el problema del PP balear és que, realment, la millor inversió de futur que podria fer, seria fer caure Matas. I ho saben molts, però no s'hi atreveixen, esperant a veure si el cas Mapau el liquida sense necessitat que ningú empenyi. Confien que sigui un reguitzell de sacrificis, de cadàvers polítics darrere dels quals Matas se vagi atrinxerant, fins que la descomposició dels cossos sigui tanta, i la pudor tan forta, que finalment l'afecti. El drama pel PP és que per ventura aleshores li serà molt difícil recuperar el que ara deixa perdre.