Exactament amb aquestes mateixes paraules, molts dies, cada setmana, un o l'altre m'escomet i em conta la curolla encaragolinada dins el seu gruix de cervell, normalment domèstica, del tipus: la veïnada de dalt li embruta l'estesa de roba quan rega els cossiols del balcó, aquells canots enormes que pasturen per Torre d'en Pau a lloure, sense corretja ni morral i els ensurts conseqüents sense que en Miquel, el xèrif Amengual els multi mai, la casa de senyores de moral distreta que hi ha aquí darrere, que ja comença a produir-s'hi algun escandalós conflicte renouer, ja saben vostès, algun comiat de solteria amb dues dotzenes d'aspirants als serveis de les putes en qüestió, overbooking a les totes, qualque sobredosi de «JB», tassons que volen, cans que lladren com a normal conseqüència (hi ha gran densitat de cans a Cala Gamba, ho havia dit?), despertar-se de matinada amb el renou produït per la foradada de les quatre rodes i la rompuda del parabrisa del cotxe de l'alcavot, perdó, perdó, del llogater del xaletet on es practica l'ofici més antic del món, aquí, a cinquanta metres... Repetides, caparrudes tallades del subministrament d'aigua per obres en la canonada (gràcies Maria Crespo per posar emoció i protestera dins la monotonia de les nostres existències, seria molt avorrit sense tu). I dic emoció perquè puc donar fe que ho és emocionant asseure't a la tassa del lloc comú i no saber mai si en estirar la cadena vendrà aigua o no. Amb una paraula, coses que en el moment que ens toca viure, es podrien considerar normals. Quatre ximpleries de gent que es queixa de vici, deu pensar en nostre Batlle Fageda. Endemés, com que sols es tracta del Coll d'en Rabassa, una barriada suburbialeta i de serveis que en Sebastià «Paulino» i un parell més de la seva colla controlen a la perfecció, idò no cal posar-s'hi gaire nerviosos. Qui dies passa, anys empeny. Quan es tornin a acostar eleccions ja obrirem de bell nou els servicis higiènics del Parc de Torre d'en Pau, que l'altre dia, quan feien una obra de teatre d'això de les festes de la Mare de Déu del Carme, vaig haver d'orinar darrere un pi de bona soca. I em vaig sentir insultat. Ridiculitzat com a ciutadà. Menys preuat. En fi, ja us dic, domesticitats diverses.

Però, dins l'apartat de: «tu que escrius al diari has de dir que...», hi ha tres assumptes que sí tenen gruix a bastament per servir d'angelet de tortada: la Central tèrmica de Sant Joan de Déu i els ensurts que ens regala cada dos per tres. La imminent instal·lació de l'arribada del gas natural per aquí, amb totes les pilotes fora dels polítics de qualsevol caire, però amb poder. L'immens femer en què s'ha convertida la cala. L'alga podrida ofega les gorges dels veïnats, omple a les nits les estances de totes les cases fins al punt que ens miram els uns als altres amb cara de sospitosos d'haver amollat la llufa. I no és qüestió ja d'anar retirant l'alga en descomposició, no, put tot, el llot que s'hi ha congriat on hi havia una plageta ben curra. Les correnties han variat des que el Club Nàutic va fer el martell de llevant i GESA començà a amollar l'aigua de refrigeració a l'altra banda. Crec que s'imposa fer un estudi de correnties i solucionar-ho. El contrari és un despreci més a la qualitat de vida de la zona.

I per acabar, denunciar públicament el dit Club Nàutic Cala Gamba per la pràctica de donar paper de vidre, polir les embarcacions amb sistemes absolutament il·legals. La pols tòxica resultant d'aquesta feina, quan l'embat empeny, va directament a les cases habitades a menys de cinquanta metres de l'esplanada on es treballa. Darrerament es dissimula el quefer amb uns embalats sense travar ni res per l'estil, quan les normes europees dicten que aquests embalats han d'estar travats al trespol, i que hi ha d'haver uns extractors d'una potència concreta amb uns filtres que recullin la porqueria. Filtres que no es poden tirar onsevulla, tampoc. Però aquí, res, el que no esbargeix l'embat i respiram tots, manegada i a la mar. Això és Biafra, tu, em comentava un conegut. I tenia raó.