Fa la impressió com si en aquesta època de l'any es veiés tot amb més nitidesa, també els cossos "no demaneu per què" i els estats d'ànim. I no demaneu per què, però, tot i que hauria de ser el contrari "qui no està de vacances treballa a un altre ritme", el percentatge de mal-lletats s'apuja espectacularment, a l'estiu. Massa gent passeja una cara de pomes agres que no pot amb ella; atribueixen la malsofridura, potser, a aquesta humitat enganxosa, a les vacances que no arriben mai o "el que és més greu" a les maleïdes vacances que no s'acaben "«i només duc tres dies!» Qui no pot fugir de la ciutat on viu tot l'any no es conforma ni a assaltar els grans magatzems de torn a cop de visa i paga extra. Si s'endeuta perquè s'endeuta; si té tot el que gasta i més perquè "tots ho sabem" els doblers no compren la felicitat, ni la companyia. Comptau els somriures. Ben poquets. Riure pel carrer és senyal de masoquisme o beneitura; l'amargat està de moda. El bon humor no du enlloc. Aquí la tens, la crisi: no la cerquis ni en l'ocupació hotelera ni en els abocaments tòxics en les platges, ni en les síquies inacabables dels carrers d'allà on visquis, ni en la precarietat laboral. Ja ningú no riu si no va gat, i fins i tot hi ha massa gats amb les celles en ve. No ens salva ni l'alcohol. Potser només reim en la intimitat, com el famós català del Presidente. Tot això contrasta, no es pot negar, amb les rialles buides que escupen els mitjans. Loques mediàtiques acaparant la quota mundial del somriure. La tele riu de tot i de tots. Potser pensen que mostrant gent alegre ens alegren la vida. O qualcú està molt equivocat o es fot un panxó de riure a costa nostra.