En aquest nostre món, monosilàbic i onomatopeic, la xerrera és mal de vells. Els joves, com els taurons, bé que s'entenen sense dir res. Tenen el magnífic xiuxiueig del mòbil i el remorós silenci del teclat i de l'escriptura sense vocals enriquida amb vitamínics signes informàtics. Les històries del padrí són batalletes, si per meravella els han de sentir piular fora de la residència.
La xerrera vulgar i popular és el que anomenem xafarderia. La xafarderia sempre ha tengut la característica de la simplicitat. Sempre ha estat partidària de les dicotomies i la crueltat de no percebre res d'altre que la bellesa i la lletjor, la riquesa i la pobresa, guanyadors i vençuts, blanc i negre. Tot el que fan a la televisió "Miquel Bauçà, dixit" és per al consum exclusiu de xafarders: serials, granshermanos, futbol, debats de l'estat de la nació, campanyes humanitàries, reportatges de National Geographic, l'exaltació de la imatge i el vídeo. La xafarderia és possiblement la versió real del món. Per aquesta posició oficial, els joves la confonen sovint amb la xerrera i acaben considerant-la un vici de vell que no va amb ells. La xerrera però, no té res de menyspreable. La xerrera ha permès refermar les comunitats, satisfer les necessitats d'informació: com era el paratge abans d'urbanitzar-se, què fer davant els imprevists... Potser sia el mecanisme humà més antic del món. Potser, el de periodista sia l'ofici més vell del món, malgrat que algú atribueixi la qualitat a un altre hàbit humà: entendre, resumir i contar és quelcom elemental com menjar per la boca. El fet de cobrar ve després. És quan els ressentits i els envejosos, sense el do de la xerrera, xafardegen i creen la policia que arruixa i s'infiltra. És quan surten els predicadors amb trona, els mestres amb garrot, els polítics sords, els delators venuts i tota la caterva de periodistes de tot pèl. No és estrany, doncs, que, vist el debat polític d'aquesta setmana, amb tantes hores de tribuna i tan poca cosa nova, que la xerrera sia menysvalorada. També ells semblen entendre la cosa pública com una gameboy.
