Ahir, Cristina Ros contava, al diari Última Hora, un afer de continguts especialment innobles. Com que se suposa que el lector d'aquestes retxes ja n'està assabentat, basti aquest recordatori: l'escultura d'Eduardo Chillida que la Banca March regalà a la ciutat de Palma, i que molts volien-volíem davant l'església de sant Miquel, va ser qualificada d'«adefesio» per la regidora popular María Crespo. Es diu que, gràcies a aquesta senyora, el chillida acabà on està ara, tot esperant un autobús que no passa mai, a baix de la rambla dels Ducs de Palma de Mallorca (ja et fotràs).
No és greu que a María Crespo no li agradi Chillida. Si he de dir ver, em preocuparia coincidir amb ella en qüestions d'estètica. Però, ja dic, donya María Crespo té tot el dret del món a creure que el chillida és un adefesio. També té tot el dret del món a no llegir, posem per cas, que és un dels drets del lector, a judici de Daniel Pennac. El que passa és que tot això es nota, es du escrit a la cara, es transmet per la mirada, aquest espill de l'ànima, no l'únic, però el més rebel. Hi ha ciutadans que no llegeixen i han sabut aregar la mirada de manera que us enganyi a primera vista: maniobra execrable, de la qual la senyora María Crespo no s'ha servit "hem de creure que per honestetat i no per ignorància. També es conta que la responsable municipal de Cultura, la senyora Maria del Carme Feliu Àlvarez de Sotomayor, posà el crit en el cel "quan a tots ens convendria que més sovint el posàs a la terra, com, per exemple, quan algú insulta els que no estan d'acord amb la política cultural que imposa a Palma el PP valencià. Tot plegat acabà davant la figura gens salomònica del batle senyor Joan Fageda: com que en aquests casos és materialment impossible dir que sí a totes dues regidores, ja que el chillida no té el do de la ubiqüitat a la carta, va haver de prendre una decisió més enllà del sí-sí: però fos tot tan fàcil: què diuen els comerciants del carrer de sant Miquel? Idò què hem d'anar a cercar na Maria per sa cuina... Palma va així. Mentre, des del dia en què l'escultura de Ferran Aguiló va ser abandonada al terraplè del riu de Sa Riera, se'n reclama una ubicació més raonable, sobretot amb més garanties per fer front al seu deteriorament. Res. Ni Feliu ni Crespo. Ni Fageda. Per ventura és que tots tres estan d'acord: deu ser un adefesio. Però que ho diguin. Venga, senyora Crespo, animi's. Ni que sigui per fax.
