La dimissió induïda del director general de la televisió autonòmica madrilenya, per no fer front al terrorisme en la manera uniformada en què el PP vol que es faci front al terrorisme, va acabar d'aixecar el teló d'un escenari que presenta uns trets bel·licistes en tota regla. No hi ha cap país que es llanci a la guerra sense haver patit prèviament una guerra civil encoberta, destinada a eliminar qualsevol diferència en la visió de l'enemic i en l'estratègia per vèncer-lo. L'enemic, és clar, és el nacionalisme basc, que ens és presentat amb el rostre d'ETA, i només s'accepta una manera de fer-li front. Si tu estàs per la pau, però no en la manera en què hi està el Partit Popular, ets un element perillós perquè poses en dubte la bondat indiscutible dels seus principis. És obvi que aquesta filosofia d'arrel bel·licista és a la base de qualsevol plantejament admissible pels populars. Fora d'això, tot és tebior, covardia, indecisió... o deserció oberta i criminal. Que un partit polític com el PP elabori una estratègia de lluita és perfectament entenible: per alguna cosa són qui són i els uneix el que els uneix. Que els socialistes pactin aquesta estratègia és perfectament entenible, tot i que ja no s'entenen tant algunes contingències col·laterals, algunes d'elles molt greus. Ningú sap on van els sindicats, de manera que no estranya ningú la seva adhesió incondicional al pacte. Ara, és de sentit comú que la Conferència episcopal espanyola, que de manera tan reiterada s'ha manifestat en contra de la violència, opti per un posicionament que reculli tots els matisos propis de la seva naturalesa religiosa. Si els polítics populars i socialistes que han pegat coces d'ase als bisbes fossin capaços de contemplar la situació amb una mica de serenitat, amb una espipellada de sentit comú, tal vegada podrien veure que la Conferència episcopal aporta d'ofici uns punts de vista propis que enriqueixen quasevol argument contra la violència. Però el més preocupant de tot plegat és el que revela aquesta reacció del Partit Popular, és a dir el reforçament d'un autoritarisme que ja sembla irrefrenable per mecanismes previstos en el propi partit. L'enfrontament irat amb la Conferència episcopal posa en relleu una prepotència de la qual potser la societat demanarà comptes en el futur. Però, mentre, l'haurem de seguir patint; i fent els possibles perquè el sistema no se'n ressenti massa.