Dijous, 8." Me confés culpable d'haver llançat llibres al fems. No som millor, doncs, que les institucions que els llancen als contenidors o els emmagatzemen en llocs destinats a la destrucció lenta per contagi de les humitats. En ambdós casos el foc seria per a les pàgines una mort més digna i purificadora, tot i que pugui semblar un acte sacríleg. És més, si algun dia fóra necessari netejar els prestatges d'una biblioteca on hi hagi algun dels meus llibres, preferiria que el consumís les flames d'un bon fogueró abans d'agonitzar en un abocador clandestí, que el foc sempre ha estat, a la Mediterrània, una forma cultural d'exorcitzar els mals esperits.
Acceptant el fet que alguns llibres, sigui quina sigui la matèria del seu contingut, poden ser putrefactes i, per tant, mereixedors d'un destí tan cruel com són les escombraries, vull adduir, en el meu descàrrec, que el meu cas té justificació, car es podria considerar una manera no violenta d'alliberació del passat. M'explicaré. Durant anys vaig dur una doble vida, gris però no clandestina, com a oficinista de les institucions bancàries, activitat de la qual no me'n sent especialment orgullós. En aquell llarg període de la meva existència vaig descobrir que no tots els anys duren el mateix temps i que les persones senten pels doblers un afecte malaltís. Sigui com sigui, la meva feina m'obligà a adquirir uns coneixements absolutament balders mitjançant la lectura dels llibres de text que la mateixa empresa me facilitava. Llibres alguns títols dels quals eren, si fa no fa, aquests: Mercats emergents, mercats insurgents, Curs pràctic d'engany financer o La borsa: males accions i impunitat.
Tancada aquesta etapa de la meva vida professional, les seqüeles de la qual ara seria prolix enumerar, tant en el meu caràcter, com en la meva estructura física i mental, la presència d'aquests llibres em recordava, amb massa freqüència, la mort vital a la qual havia estat sotmès i que calia oblidar si no volia haver de recórrer a l'assistència de la psiquiatria. Així que un dia vaig posar tots aquests llibres dins una capsa de cartró, els vaig dur a un contenidor de paper i els hi vaig llançar tot desitjant que, com a matèria primera, no infectessin llibres de poesia de paper reciclat. En realitat, aquests llibres no mereixien el sacrifici del foc i per això tenc la consciència ben tranquil·la.
Divendres, 9." Pertany a una generació que, durant el batxillerat, estudià francès en els llibres de la senyora Moll, dels quals sempre tendré un record inesborrable, car vaig conviure amb la família Dupont tota la meva adolescència, durant la qual vaig idealitzar la França dels francesos, sentiment que encara ara conserv, tot i que apaivagat per un coneixement més profund de les seves misèries i grandeses. La generació anterior a la meva, en circumstàncies similars, o sigui aprenents de llengües alienes i ignorants de la pròpia llengua, havien escoltat les músiques de Georges Brasens i Jacques Brel, cançons com Les Bourgeois o Ne me quitte pas. El relleu generacional, quant a la música francesa, vingué de la mà de les melodies i les lletres d'un cantautor del qual havíem après de memòria La Métèque, George Moustaki.
Moustaki actua aquests dies a Mallorca. Avui mateix ho farà a la sala del centre cultural de Sa Nostra. De les declaracions que ha fet en els mitjans de comunicació destaca un titular: «El nacionalisme apaga la intel·ligència i el cor». Des d'una perspectiva generosa només puc pensar que l'edat, aquesta malaltia inevitable que massa sovint ens fa claudicar de la vida, accentuant defectes i modificant conviccions, li ha apagat una intel·ligència que li suposava i li ha insensibilitzat el cor envers una qüestió que ens afecta molt de prop. O, potser, he viscut una part de la meva vida errat, vessant una consideració especial en la persona equivocada, tal vegada ignorant el seu vertader tarannà.
No és menys cert que cada vegada m'emprenyen més els individus que es declaren ciutadans del món, menyspreant els ciutadans que viuen sotmesos en la seva sotmesa petita pàtria. I no, no és possible estimar intensament una terra ocupada sense ser nacionalista.