El darrer dia 8 de novembre del 2000, es dugué a terme el darrer sorteig de jovenea que vestirà uniformes militars de manera obligatòria. És dimecres, dia de mercat a Sineu, per més senyes. La darrera remesa d'esclaus que hauran de mamar com un cabrit jove "disculpin, però el llenguatge de caserna és així d'expeditiu" els mesos que els corresponguin, als llocs que els manin, les humiliacions i les rentades de cervell que els imposin. La darrera lleva! No pareix veritat!
Som de l'opinió que aquesta última nierada de reclutes serà de mal pasturatge, mirin que els dic. Si les diòptries de la lucidesa no m'enganen, hi haurà quantitat de desertors i d'insubmisos de darrera hora, de pròrrogues per matriculacions diverses vertaderes o no, que hi haurà acadèmies que per vint mil pessetones certificaran el que vulguis, que tot val, i els jutges, militars, «por supuesto», tendran feina a balquena, ja ho veuran vostès. Avui el jovent ja no està per allò de marcar el pas fent de robot, si no li ve de gust. I despersonalitzar-se li agrada a molt poca gent amb una mica de gruix de cervell, avui en dia, als déus gràcies. Clar, que sempre hi haurà una proporció d'atl·lotells que, més que res perquè han vist totes les pel·lícules d'el Rambo i d'altres de similar estructura, s'han inventat una escala de valors molt personal i aquest «rollo» els va «de futa madre», com diuen ells. Idò que facin, que vagin fent, cap problema. Però sembla ser que el voluntariat per a soldats professionals no rutlla d'allò més. I això que ara ja els donen 90.000 pessetes cada mes, llit per allargar l'ossada i mantinguts, segons tenc entès. Així i tot, els números pareix que no acaben de quadrar, el personal no respon com s'esperava. Com esperaven els «mandos» vull dir, ells sempre tan tancats dins el seu búnker salvapàtries. Sí, ja podeu arrufar el nas tant com volgueu, la imatge dels tancs pels carrers de la València propietària per unes hores de l'ínclit Milans del Bosch un 23f., jamai desapareixeran de la meva memòria. Ni el bigoti del Tejero. Ni el «si no desconectas esto te mato», que vaig haver de sentir per RNE. "i guard enregistrat" la darrera nit que vaig plorar de ràbia. I no ho va desconnectar, sols li va fer creure, l'home, l'heroi, el periodista, que si no hagués estat per la ràdio i la televisió que ens oferiren l'esperpent en directe, avui, estau segurs, tot allò fóra mentida, ens haurien fet creure que no havia succeït. Sí, ja esteim, ja ha plogut molt des d'aquell dia i un amic que és coronel em diu que les mentalitats han canviat molt dins les casernes, aquests darrers anys. Tant de bo. Però, que voleu que us digui, pens que un estament tan ancorat com és la milícia, no canvia en una generació. Allò que sí em dol a la ventresca és el fet que, els ben a prop de dos mil illencs durant nou mesos hauran de «rapar». Nou mesos de les seves vides professionals a porgar fums. I no em vengueu amb la història que a la «mili» els ensenyen a obeir, doncs, si això no ho han après a ca seva, dels seus pares en directe, difícilment ho aprendran mai de la vida. Entenent per obeir el fer el que has de fer perquè és la teva feina i et manen que la facis per si no ho recordaves, o no ho sabies. Els ensenyen a respectar, diuen, sense poder arribar al moll de l'os de l'enteniment que diu, mana, que el respecte, com l'amor, quan és del bo, es guanya dia dia, tots els jorns de la vida. El respecte que s'imposa, és feinota de xusquers frustrats que no ensenyen res més que violència i papanatisme. Al·lots que pel que fóra heu de fer contra gust aquesta darrera «mili» obligatòria, perquè heu badat, perquè ningú no us ha assessorat quan n'era l'hora, perquè si no la feis més tard professionalment us podria ser perjudicial, allò del judici, la inhabilitació, preniu-vos-ho amb molta filosofia, llegiu, donau-vos de baixa per mal d'esquena o depressió, i aguantau aquests nou mesos amb paciència jobiana. Si d'aquí nou mesos no sereu necessaris, tampoc no ho sou ara. Sobretot, aprofitau per llegir.
