No n'aprendrem mai

Sembla que tot plegat té molt a veure amb la concepció de les vacances com aquest espai en el qual volem protegir allò que en diríem l'univers ideal de la joventut. D'aquest univers i de la seva ciutadania n'estam en excedència durant la major part de la nostra vida, sense que en general aquest allunyament ens causi grans traumes. Però no ens resignam a renunciar-hi del tot, i una part d'aquestes cabòries prenen cos davant la perspectiva d'unes vacances "com aquestes disfresses absurdes en el dia a dia, però que cobren sentit "per a alguns" en acostar-se el carnaval. Enteses així les vacances, no ens ha de sorprendre la petita catàstrofe que s'esdevé amb motiu de la seva liquidació. Però més ens en mereixem. Hem delegat en tota una sèrie de professionals vacancistes l'organització de l'únic temps realment sagrat de la nostra vida laboral, aquell temps en què podríem canviar de ritme i establir al nostre entorn una atmosfera propícia a la recuperació de l'alè oxigenador del capet. Això no costa doblers, o no té per què costar-ne. I no necessitam ni l'assessorament ni la picaresca de cap professional. Per contra, ens entestam a entregar la nostra llibertat provisional a uns experts que no ens concediran ni un minut de treva, perquè el nostre temps, per a ells, és or. Ens mereixem el que tenim, per betzols. I el que tenim és que "seguim amb el tast fet per la Raidue" cada dia són més nombrosos els ciutadans que, acabades les vacances, han de compaginar la reincorporació a la feina amb tractaments desestressadors. No sabem mai on ens hem de veure, però, de moment, em permetria suggerir-los, als que estan en aquestes condicions, que s'ho prenguin com una definició, i no com un insult, si algun outsider els diu imbècils.