Mestre Cosme «Margalidà» l'any 39 o 40, guerra exhaurida, era un menestral de devers 35 anys, ferrer d'ofici, 1'60 i pocs d'estatura física, amb un esperit crític accentuadíssim i una simpatia personal que el feia el centre d'atenció de tertúlies i grupets de taverna. No era cap secret per a ningú que, malgrat que les coses venien així com venien, ell se seguia proclamant republicà convençut i que, després de n'«Azaña», mòpies.

Aleshores, no en feia crides de les seves idees, clar, però tampoc sabia callar quan es tractava de fer el que ell en deia: «arguments incontestables a favor de la llibertat i la justícia». Us sona...? Aquesta circumstància va ser causa que, com era costum inveterada aquells dies, «l'enviassin a demanar». Ben conscient ell de la sort que havia duit el 36 que no l'embolicassin en aquells camions camí de Can Mir, bono, sort i el coronel on servia de criada la seva germana, que tot s'ha de dir o no s'ha de dir res, «comparegué».

A l'edifici de La Sala, a l'estança de la «Jefatura local del movimiento», entrant a l'esquerra, l'esperava l'amo en Biel «Lluc», que no era el cap de la falange local, però sí un dels més fanàtics i recalcitrants mosqueters a la vida del nou «ordre» que s'imposava al país.

Barataren poques paraules. És a dir, mestre Cosme no va dir més que: bones tardes, què hi ha res de nou, Biel?, l'amo en Biel «Lluc», tancant la porta darrere seu, tot d'una ja va desenfundar la pistola, un 9 llarg imponent. Va fer «crac-crac», alçant amb cerimònia el percutor, i assenyalant un tassó ple a la raseta d'oli de ricí que estava damunt la taula, li enflocà: O aquest o, què, aquesta, tria!

Se'l begué sense alenar, tot d'un glop, mestre Cosme. Després va sortir sense dir adéu i aviadet, ja que sabia que els efectes del ricí eren ràpids, i no tenia cap ganes de fer un numeret pel carrer, a mig horabaixa. Així i tot els calçons no arribaren eixuts a ca seva. Va pujar com un llamp a la sala i, obrint la pastera, va treure l'escudella que empraven per posar llevat, en haver de pastar, o sia, cada dissabte. Tot molt de pressa que no hi havia temps per a res. Hi va fer les feines dins. La va omplir fins a la raseta i va sobrar gènere per omplir-ne una altra, si hagués estat precís. Ben atupat, amb molt mal cos, es colgà sense sopar, aquell vespre.

Passaren els anys, molts, sorprenentment molt, una vintena potser. Un vespre, quan ja era a jeure, mestre Cosme, com si despertàs d'un mal somni, pegà bot del llit de sobte. Pujà a la sala de ca seva, tranquil, molt tranquil, es dirigí a un racó i de davall un corcat caixó buit d'arengades, tragué una vella escudella. El contingut s'havia disminuït molt. Un no s'imagina com devia estar «allò». Ho aclarí amb una mica d'aigua, després. Tot ben remenat, ho posà dins un paner i, agafant la seva escopeta, d'aquelles de disparador de martell, «clic», i canó llarg com mànec de granera, després de carregar-la, es posà l'abric i sense fer gens ni mica de remor, tancà la porta amb clau i començà a caminar, amb petjada decidida i falaguera. Al Carrer dels Bous, que feia una ziga-zaga, talment un 4, s'aturà i recolzant l'escopeta a la paret, es va asseure en terra. Arma a la dreta, paner de «llevat» a l'esquerra.

Era mitjanit passada. L'amo en Biel «Lluc» no es va fer esperar gaire. Acabada la timbeta de «canari» a la taverna de Can Rostit, se n'anava a allargar els ossos, una mica massa feixucs, ja. Quan va tombar el cap de cantó del Carrer dels Bous, li comparegué la imatge menuda, impàvida i clavada enterra com una fita de mestre Cosme «Margalidà», amb una cullera en la mà esquerra, l'escopeta en la mà dreta, el dit al gallet i, al mig de les cames, l'escudella de «llevat».

Baixet-baixet, però amb veu intel·ligible i clara li digué: o aquesta, o, «clic», aquesta altra, tria. No hi hagué cap tret tampoc, aquella nit.