La maduresa d'una poètica

Certament, la poesia no existeix per a ser explicada o raonada. Els seus sorgents o epifanies no depenen de cap logos. Han de ser rebuts per aquells que tenguin la capacitat de rebre'ls, per aquells receptors o recepcionistes (!) que puguin sintonitzar i escoltar les seves veus, tan i tan diverses, però mai en funció de cap sil·logisme. N'hi ha que apreciaran millor el lirisme o els lirismes, sempre molt centrats en el jo i els seus serrells, tant si es tracta d'un jo rebel com d'un jo que defensa els bons sentiments; n'hi ha que valoraran més certes èpiques ressentides, molt d'anar per casa, però amb res d'heroiques; n'hi ha que valoraran més que res la perfecció formal i n'hi ha també capaços de romandre absorts davant les obscures penyores de veritat que el poeta ha sabut fer aflorar a rampellades en el seu maldar per aquell plus de realitat que intueix i que el tempta. Naturalment, si aquestes diverses sensibilitats es donen a nivell dels lectors o dels oients, es donen per un igual o amb major força "abans o simultàniament" a nivell d'aquells capaços de poetitzar, almanco ocasionalment. En tot cas, no hi ha una sola saviesa poètica, una sola capacitat poètica. Qui cerqui unanimitats i transparències totals, claredats geomètriques, que les cerqui a una altra banda. La poesia no ha estat mai una matemàtica. En poesia, l'afany per fer camí és sempre més important que qualsevol punt d'arribada.

Aquestes reflexions, sens dubte una mica arrauxades, m'han estat provocades per la sobtada recepció de Mans de carboni, un llibre d'una maduresa excepcional d'Antònia Arbona, segurament "tal com proclama Gabriel Janer Manila en el seu pròleg" «el seu millor poemari, el més rigorós», almanco fins ara, perquè cal reconèixer que, a partir d'aquest recull, qualsevol excel·lència, qualsevol virtú o força poètica, estan a l'abast de la seva autora.

Aquesta poètica tan madura "ponderada, equilibrada, rigorosa, fecunda, senyora" de Mans de carboni probablement s'ha de relacionar més amb la darrera de les poètiques esmentades abans. Però mostra o demostra també una preocupació per les formes. De fet aquest llibre està conformat tant per poemes en vers lliure com per sonets i poemes en prosa, i la veritat és que les tres formes no desentonen gens entre si. En els catorze sonets de Cairell de nit o samsara, on «la baluerna dels mots és isarda» i on es dóna un «pensament en onades / on pot guaitar "malaguanyat" un crit», és on és més patent un cert joc o un cert jugar amb els sintagmes, si bé en tot moment es pretén d'anar més enllà. També hi ha en el recull la presència a estones d'un cert surrealisme "i fins i tot d'un cert sentit de l'humor. I també un molt serè i senyorívol distanciament de l'escriptura, del que es diu en el poema, per part de l'ego poètic que el posa en moviment. Ja se sap "o s'hauria de saber" que la poesia que realment queda no té perquè prendre partit a favor del poeta. El poeta de veritat, la poetessa de veritat, no escriu per a quedar bé. Això fa que, en el present cas, pugui deixar escrit: «es moren, esborradisses, / ingents corts de paraules», «les mans d'amor en un fals parany / teixeixen inútils versos d'estudi» o «amb peus de fum es forneix el criteri». Un cert classicisme queda més "és més adient" que un cert romanticisme. I no cal dir que Mans de carboni, per descomptat, no té res de romàntic.

Tanmateix, totes aquestes consideracions forçosament parcials "en el doble sentit de la paraula" de res serveixen si no motiven el lector perquè escometi directament aquest darrer llibre d'Antònia Arbona. Hi trobarà un decòrum sereníssim, una eficàcia de llenguatge, una maduresa de continguts i un grapat de versos realment esplèndids com «recull la llum i desgrana't» o «el flamareig de l'heura que esgrafia / els núvols i la seda dels presagis». I uns poemes en prosa d'allò més memorables, com l'onzè, aquell que comença: «L'hoste de la nit avui romandrà a casa teva. Ningú no l'ha convidat. Però és aquí». El mateix caldria dir de la poetessa Antònia Arbona: és aquí. Tal vegada ningú no l'ha convidada, però és aquí.