Sovint la lluita del poeta és una lluita per la lucidesa, una
comesa afamegada de coneixement o de coneixements més que cap
exhibició de sentiments o un treball d'orfebre o d'argenter. La
poesia és un acostament peculiar cap a la realitat, una manera
especial de percebre el món que ens envolta i ens afecta o d'evocar
el cosmos més llunyà que, tanmateix, qualque moment ens xucla. No
hi ha una sola mena de poesia. No hi ha encasellaments conceptuals
vàlids per a tota escriptura poètica. De fet, l'escriptura "un
determinat tipus d'escriptura" no en té tampoc cap exclusiva.
Perquè, per descomptat, hi ha poesia també, eventualment, adesiara,
fora de l'escriptura.
Certament, la poesia no existeix per a ser explicada o raonada.
Els seus sorgents o epifanies no depenen de cap logos. Han de ser
rebuts per aquells que tenguin la capacitat de rebre'ls, per
aquells receptors o recepcionistes (!) que puguin sintonitzar i
escoltar les seves veus, tan i tan diverses, però mai en funció de
cap sil·logisme. N'hi ha que apreciaran millor el lirisme o els
lirismes, sempre molt centrats en el jo i els seus serrells, tant
si es tracta d'un jo rebel com d'un jo que defensa els bons
sentiments; n'hi ha que valoraran més certes èpiques ressentides,
molt d'anar per casa, però amb res d'heroiques; n'hi ha que
valoraran més que res la perfecció formal i n'hi ha també capaços
de romandre absorts davant les obscures penyores de veritat que el
poeta ha sabut fer aflorar a rampellades en el seu maldar per
aquell plus de realitat que intueix i que el tempta. Naturalment,
si aquestes diverses sensibilitats es donen a nivell dels lectors o
dels oients, es donen per un igual o amb major força "abans o
simultàniament" a nivell d'aquells capaços de poetitzar, almanco
ocasionalment. En tot cas, no hi ha una sola saviesa poètica, una
sola capacitat poètica. Qui cerqui unanimitats i transparències
totals, claredats geomètriques, que les cerqui a una altra banda.
La poesia no ha estat mai una matemàtica. En poesia, l'afany per
fer camí és sempre més important que qualsevol punt d'arribada.
Aquestes reflexions, sens dubte una mica arrauxades, m'han estat
provocades per la sobtada recepció de Mans de carboni, un llibre
d'una maduresa excepcional d'Antònia Arbona, segurament "tal com
proclama Gabriel Janer Manila en el seu pròleg" «el seu millor
poemari, el més rigorós», almanco fins ara, perquè cal reconèixer
que, a partir d'aquest recull, qualsevol excel·lència, qualsevol
virtú o força poètica, estan a l'abast de la seva autora.
Aquesta poètica tan madura "ponderada, equilibrada, rigorosa,
fecunda, senyora" de Mans de carboni probablement s'ha de
relacionar més amb la darrera de les poètiques esmentades abans.
Però mostra o demostra també una preocupació per les formes. De fet
aquest llibre està conformat tant per poemes en vers lliure com per
sonets i poemes en prosa, i la veritat és que les tres formes no
desentonen gens entre si. En els catorze sonets de Cairell de nit o
samsara, on «la baluerna dels mots és isarda» i on es dóna un
«pensament en onades / on pot guaitar "malaguanyat" un crit», és on
és més patent un cert joc o un cert jugar amb els sintagmes, si bé
en tot moment es pretén d'anar més enllà. També hi ha en el recull
la presència a estones d'un cert surrealisme "i fins i tot d'un
cert sentit de l'humor. I també un molt serè i senyorívol
distanciament de l'escriptura, del que es diu en el poema, per part
de l'ego poètic que el posa en moviment. Ja se sap "o s'hauria de
saber" que la poesia que realment queda no té perquè prendre partit
a favor del poeta. El poeta de veritat, la poetessa de veritat, no
escriu per a quedar bé. Això fa que, en el present cas, pugui
deixar escrit: «es moren, esborradisses, / ingents corts de
paraules», «les mans d'amor en un fals parany / teixeixen inútils
versos d'estudi» o «amb peus de fum es forneix el criteri». Un cert
classicisme queda més "és més adient" que un cert romanticisme. I
no cal dir que Mans de carboni, per descomptat, no té res de
romàntic.
Tanmateix, totes aquestes consideracions forçosament parcials
"en el doble sentit de la paraula" de res serveixen si no motiven
el lector perquè escometi directament aquest darrer llibre
d'Antònia Arbona. Hi trobarà un decòrum sereníssim, una eficàcia de
llenguatge, una maduresa de continguts i un grapat de versos
realment esplèndids com «recull la llum i desgrana't» o «el
flamareig de l'heura que esgrafia / els núvols i la seda dels
presagis». I uns poemes en prosa d'allò més memorables, com l'onzè,
aquell que comença: «L'hoste de la nit avui romandrà a casa teva.
Ningú no l'ha convidat. Però és aquí». El mateix caldria dir de la
poetessa Antònia Arbona: és aquí. Tal vegada ningú no l'ha
convidada, però és aquí.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.