La necessària exemplaritat

La veritat és que hi va haver un temps no gaire llunyà, que la sequera dels mitjans de comunicació en la nostra llengua feia plorera. O sia, per damunt de tot hem de saber reconèixer que, de manera mandrosa però continuada, cosa s'ha fet. Massa poc pels ansiosos de la punyeta com jo, i potser massa per un personal que maldement visca mil anys no sabré classificar; en un intent fallit ho he fet alguna vegada, els he anomenat: bords. Però no m'acaba de fer el pes, l'adjectiu. Arribats aquí i a la vista del que hi ha, som de l'opinió que els mitjans audiovisuals, en natural creixença, poden ser una eina magnífica per a la normalització lingüística, tan necessària. Per això mateix la ràdio, la televisió, haurien de ser molt estugoses a l'hora de triar els seus professionals, els que han de donar la cara o la veu, vull dir. Però no ho fan. Parl dels mitjans d'aquí, que els de Catalunya ja filen més prim, ja, sí fotre! Dels canals valencians no cal ni mentar-los, fan basca, ni parlar-ne. Allò que deia, avorreix una cosa de no dir escoltar «eles» bledes a dojo, que se'ls sent la llengua congriar saliva dins la boca i tot, parlar de «gibres» (per llibres), de Ramon «Iui» (per Llull, clar), tot passant per «Maiorca», o anar del «Guei» a «Iuc» a peu, o pujar el «Coi» de «Soia» en bicicleta, en una manifesta ineptitud en estat pur. No crec que fóra tan difícil llogar un bon especialista logopeda que els fes un curset accelerat. Apa, senyor Buele, ja té vostè una idea que li oferesc absolutament de franc. Aquests professionals de la informació, repetesc, han de saber entendre que hi ha set catefes de genteta, infants en edat de mirall, que jo en dic, que els miren i escolten. I que els vicis, tots, i el del parlar n'és un més, s'encomanen d'allò millor.