I ara què hem de dir, quan ja ho hem dit quasi tot? Que ahir suàvem tots els que érem a la Llonja, però no de preocupació ni d'ansietat. Suàvem, per sort, ja sense necessitat que cap deixeble de Flora Davis ens vingués a explicar què volia dir aquella transpiració multitudinària. Suàvem per la senzilla raó que l'agost és a punt d'arribar i ja era hora de suar per alguna cosa "no sé si dir" natural. Ells, però, hauran de continuar suant perquè no prendran vacances i perquè suaran en l'accepció semiòtica del verb. És més, fins i tot, m'atreviria a dir que alguna suor freda pot arribar abans de l'hivern. I això no té tampoc perquè ser dolent. Són nous i han de fer el mossatge. Fins i tot en això, el vent els va a favor, ja que la novatada, si es produís, arribaria en un temps relaxat i més propens a la indulgència, si no plenària, almanco divertida.

En tornar de vacances ja serà tota una altra cosa. Però ahir no es tractava d'això, aquest era un aspecte del futur que podia ser negligit per uns moments, mentre que Antich, Sampol, Munar, Grosske, Rosselló i bona part de la societat illenca es desitjaven feliç i llarga vida en comú.

El Pacte ha començat. Ja ho dèiem l'altre dia, que setze anys sense una lliga, potser sí que eren massa anys i això mereixia la copa de cava.
Com mereix un elogi el brindis de tots aquells representants del Partit Popular que han demostrat saber tenir bon perdre. Comencen l'etapa amb esperit esportiu. I a ells, també els esperen moltes de suors abans que no arribi l'hivern.