Feia tanta calor com ara aquell agost de 1944, quan París s'aixecà en armes contra el feixisme. Es va unir gent de tots els oficis i totes les classes socials: els gaullistes, comandats per Chaban Delmas; els comunistes, comandats per Rol, antic oficial de la XII Brigada a la guerra d'Espanya. També hi eren les joventuts socialistes i les joventuts cristianes, els fills de les fàbriques i dels palaus, units. Un per un, aquells grupets no eren res davant les divisions cuirassades alemanyes i la terrible guàrdia negra de Laval. Però gaudien de la millor i més implacable arma dels demòcrates: la unió. I no estaven tot sols. Tenien l'alè i el suport del capitalisme popular americà encarnat per Roosevelt i de l'irreductible conservadorisme anglès de Churchill. Per les carreteres s'acostaven els tancs de Degaulle i Leclerc. La seva avantguarda la formaven republicans espanyols. Allò era el pacte antinatura més gran que ha conegut la història. Però volien construir una nova Europa plural, lliure i culta. I tots, dretans i esquerrans, nacionalistes i internacionalistes, eren «anti». Es deien els uns als altres «antifeixistes». De fet, la paraula «anti» i els pactes «antinatura» són la divisa comuna, la roja insígnia de l'honor i el valor dels arquitectes del segle XX. I París no cremà mai.