Els nins de fa ja bastants d'anys, els de la postguerra i els de la meva quinta varen ser, teòricament, uns infeliços. No tenien juguetes modernes amb què entretenir els seus jocs. Potser, la seva ha estat una infelicitat retroactiva. S'han adonat del presumpte paradís que varen perdre quan han afartat de juguetes diverses la infància dels seus fills. Aquests, per la seva part, també han hagut de patir les cinglades de la infelicitat car han pres per models unes juguetes que vistes per la tele semblaven màgiques i meravelloses i llavors, quan les han tengudes a les mans, han comprovat que res no concordava amb el que s'havien imaginat. Potser, els nins de demà seran més feliços perquè ara s'estila la jugueta virtual, aquella que, a través de mecanismes cibernètics, és capaç de simular una realitat que el nin/a pot manipular. O potser no ho seran tant ja que descobriran que són presoners d'uns jocs amb les cartes marcades, on només són possibles les variacions que accepta la màquina; la imaginació i la voluntat és un zero a l'esquerra.

Bé, la problemática de la nostra nació "la dels tres peus o les tres branques, l'única, per altra part viable" vers Espanya és calcada al coverbo que us he contat abans. La gent, durant la postguerra, fou infeliç perquè no hi havia llibertat i per tant no podien aspirar, per cap via, a ser un poble nacionalment condret. Durant la transició i la democràcia ens pensàvem que ho seríem, feliços, car ens imaginàvem que, havent recobrat l'autogovern "o un succedani que gasta el nom genèric de descentralització i que es comercialitza amb el nom d'autonomia" podríem fer i desfer segons els nostres designis i les nostres necessitats. Vaja! que seria possible dictar lleis que ajudassin a agavellar aquest país nostre disforjat a força de forcades colonitzadores; que també seria possible codificar les disposicions pertinents encaminades a fer del català una llengua diàriament necessària (fórmula màgica i alhora sabuda per assolir la normalitat lingüística). Però ens hem adonat que vivim dins una vana il·lusió. Resulta que sempre anant amb bones per part de no sofrir l'exsacallada esqueixadora i sense miraments "els pagesos entendran bé la metàfora" del govern central que, via tribunal constitucional o altres vies, vetla sempre perquè ningú no pugui esquerdar-los allò que entenen per Espanya, resulta que amb aquests condicionaments feim unes lleis tan toves que en comptes de ser lleis semblen els misteris d'un rosari. I si no, com m'explicau això del cinema. Resulta que no es pot executar l'obligació de doblar films en català perquè una llei catalana de rang superior feta pels catalans "la Llei de Normalització Lingüística, retocada fa quatre dies" proscriu les sancions com a part integrant d'allò que asèpticament en diríem coeficient corrector.

Això del doblatge també ha posat de manifest un altre handicap vers la benvolguda normalitat lingüística. El gran capital, poderós i abassegador, no entén de llengües. L'únic llenguatge que entén és el dels beneficis, les filantropies són d'una altra galàxia. Doblar en català suposa minvar-los, innecessàriament, els guanys. Potser, la societat avança vers una uniformitat i el gran capital és qui marca les regles del joc. Els poders polítics, només seran purs miratges. Llavors, tal vegada, suant sang i fetge, ens faran la gràcia de transferir-nos-el tot. Quan no hi haurà res a fer. Quan ens adonem, talment els al·lots que juguen amb les maquinetes cibernètiques, que amb la nostra imaginació i la nostra voluntat, no podem alterar les regles del joc.