És un fet tot seguit constatable que les institucions públiques no tenen obra de Joan Miró suficient com per explicar-la en la seva globalitat. La Fundació Miró de Barcelona n'és la més afavorida, però fins i tot en aquest cas un servidor m'atreviria a dir que no reconstrueix amb plenes garanties l'univers mironià. Les causes les coneixem prou bé, o almanco ens ho pensam. D'altra banda, mai no és de més recordar que la fundació palmesana va vendre obres de Miró per poder fer l'estrella de Moneo. No és estrany que Déu, en la seva infinita saviesa, castigui l'acció amb unes goteres persistents. Algú hauria d'avisar Déu nostre senyor: els responsables d'aquella barbàrie no som els ciutadans, que pagam les inútils reparacions de l'estrella d'aigua, sinó unes persones ben determinades: per què no desplaça les goteres a les cases d'aquestes persones? Ja és ben vera que els designis de Déu són inescrutables, i aquests per ventura més que molts d'altres.
Bé, per drets d'herència, l'Estat passà a ser propietari d'unes obres de Joan Miró, una bona selecció de les quals passaren a adornar la sala de la Moncloa on se celebren els consells de ministres. Això ho varen fer els socialistes, que eren tan moderns, i els dretans segueixen el mateix camí. No vull ni imaginar que l'artista, des de l'estrella en la qual frueix la seva immortalitat, tengui comunicació directa amb aquestes obres: allò que hauria sentit, sent i sentiria en el futur podria destorbar la màgia encalmada del seu repòs.
Aquestes obres apareixen adesiara en alguna presa escàpola de televisió, molt de passada, perquè l'important són els senyors ministres. Corbates Hermès i quadres de Miró? Tot és possible en aquest món, llevat que la perdiu torni col "i a cal senyor vicari hi tornà. De tota manera, no sé si és menester una ingenuïtat "millor dit: una estupidesa" inexhaurible per preguntar a veure si aquestes obres de Miró no haurien d'estar en un centre museístic, accessibles a tots els ciutadans. S'entén que el poder, tan feixuc, ha de tenir compensacions, però per ventura aquestes compensacions podrien tenir un altre caràcter. No hem vist mai cap ministre mirant, ni de coa d'ull, les obres mironianes: tenen altres feines, com és ben natural. Servidor, quan la televisió ens mostra un instant del consell i veig al fons aquells quadres, tenc la sensació que hi estan segrestats, empresonats, castigats a suportar inacabables perorates possibilistes, a resistir tot el pes del pragmatisme més terraqui. Estic segur "seguríssim que a don Joan no li agradaria gens ni mica. Crec que li repugnaria.
