algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
25°

Autoria

Qui és el veritable autor d’un determinat text literari? Després de tantes lectures i de tantes escriptures, crec tenir molt clar que un text literari, diguem-ne clàssic, és d’autoria global. Tots aquells que han tingut alguna relació activa amb aquell text determinat formen part de la seva autoria conjunta. Tots els que coneixem L’Odissea o La Ilíada, o la Divina Comèdia, tots els que hem llegit La Bíblia, Joanot Martorell, Shakespeare, Cervantes o Montaigne som coautors de les seves obres.

Un dels llibres del que em considero específicament coautor és la segona part de la Bíblia, el Nou Testament. El Nou Testament, el text que per a mi inclou tota la saviesa universal i el que més gaudeixo de llegir i rellegir, és una obra que engloba tota l’espècie humana. Tots l’hem escrit. Els llibres els escriuen els que saben escriure, i els llegeixen els que saben llegir. Uns i altres, tots plegats, els han configurat a la seva millor manera, i això és el que personalment ens transmeten. Mentre hi hagi nous lectors i re-lectors, un llibre no s’acaba mai. Un gran llibre no s’acaba de llegir mai, i el Nou Testament, més que cap altre.

Jo crec que Romeo i Julieta, Otel·lo, El Mercader de Venècia i totes les altres obres de Shakespeare les va escriure personalment William Shakespeare. Però tant me fa si no va ser ell. El que importa son aquests textos memorables i exemplars. El mateix em passa amb el Nou Testament escrit per Mateu, Lluc, Marc i Joan. Si els quatre evangelis que el composen son iguals, els mateixos de sempre, quina importància té qui els hagi escrit? Cap ni una. Allò que té valor és el que commouen. L’important és el que diuen, el que transmeten. Aquests llibres “sagrats” els hem escrit tots nosaltres plegats. Tanmateix els interpretem de la millor manera personal, amb el significat que més ens plau i convé. La interpretació ho és tot. Diuen el que diuen, però som nosaltres els que fem dir els que cadascú de nosaltres volem que diguin. I sempre volem que diguin el més interessant, el que més ens implica, allò que ens proporciona benestar, plaer, pau i felicitat. Seríem estúpids si els interpretéssim de forma contrària als nostres desitjos més bells, més vius i més brillants. Tots volem el millor per nosaltres, i això és -el millor del millor- el que ens ofereixen els grans llibres. Em fan riure els que ens volen manipular la nostra naturalesa i fer-nos veure moix per llebre. Ingenus! Ingenus, per no dir-los roïns i malentranyats!

El Nou Testament està escrit per mans i ments privilegiades. Quin home o quins homes son capaços d’escriure un relat d’aquesta gran qualitat literària i humana? Marc, Lluc, Mateu i Joan, o com es diguessin, tant si foren ells com uns altres o un de sol, no tenien el talent suficient, com no l’ha tingut ningú mai, per inventar-se una vida com la de Jesús de Natzaret. Una història com aquesta és impossible d’imaginar i d’escriure per un humà. Shakespeare és l’únic que s’hi a atansat una mica, però està a anys llum d’expressar tanta humanitat i saviesa. Tant d’amor. Cap de nosaltres pot explicar-se com quatre dels seus deixebles, com fos i de la manera que fos, pogueren escriure una història tan prodigiosa, tan real i fictícia alhora. Ho he meditat moltes vegades al llarg de la meva vida: no existeix un novel·lista que pugui imaginar-se una vida com aquesta i després posar-la per escrit a vuit mans. Però tenim la història, tenim el llibre, tenim el gran miracle de la literatura que ho ha fet possible.

El mateix Shakespeare es va inspirar sovint, de manera directa o indirecta, no sempre explícita, en els evangelis. Som fets de la mateixa matèria de la que estan fets els somnis, va deixar escrit en una de les seves obres. Som somnis, som literatura, som ficció, som els relats evangèlics. Som la paraula de Déu. No embrutis l’aigua de la font en la qual has apagat la teva set. Són cites inspirades en els textos del Nou Testament. Són interpretacions? Naturalment que són interpretacions, però interpretacions exemplars que ens proporcionen el benestar espiritual que els homes estem cercant sempre.

Perquè no hi ha res més insegur que una interpretació. Per donar-li cartes de garantia cal que ens proporcioni salut general i una immensa calma interior. Les meves interpretacions personals no sempre van en aquest camí, i és per això que acabo rebutjant-ne algunes, per no dir moltes. Que faig, aleshores? Re-interpretar-ho. Això és un mai acabar. La nostra naturalesa humana està edificada en un basal d’arenes movedisses. Per això cal aprofitar les poques vegades que el nostre peu troba terra ferma. I la meva terra ferma és el Nou Testament. Encara que sovint no li he fet tota la confiança que per a mi es mereix. Després me n’he estirat els cabells. He gaudit de la plenitud d’esperit i l’he deixat escapar. Beneitarro! Em comprometo amb mi mateix que no em tornarà a passar, però em torna a passar. De què vas, babau?, no paro de dir-me.

No són rialles. No són rialles, malgrat molta gent rigui i se’n rigui. Ho dic perquè m’he trobat sovint amb interlocutors que arrufen el nas quan parlo dels evangelis, i fan reverències quan em refereixo a qualsevol de les obres shakespearianes. No dubto a comparar la bellesa literària de la Bíblia amb l’obra de Shakespeare, però no hi ha comparació entre la intrepidesa essencial i constitutiva de les afirmacions rotundes de la primera i els raciocinis interpretatius de la segona. Jo les reverencio totes dues, acceptant que el Nou Testament, com va dir el professor austríac d’origen jueu Abraham Malamat, arqueòleg bíblic, que des de la Bíblia fins a l’eternitat no hi haurà millor literatura, i que mai n’haurà resplendit cap altra com ella. Però de cap manera jo manifestaria una exclamació com la seva quan cridà: “A l’Infern Shakespeare!” No, no, de cap manera: mai a l’Infern, Shakespeare! A la Glòria Shakespeare! Shakespeare ocupa, des de sempre i pels segles dels segles, una càtedra particular de l’espai celestial a la dreta del Senyor. Segur.

És el que deia sobre les interpretacions. Les interpretacions no es limiten a si mateixes, sinó a la seva aplicació. I no exclusivament a l’aplicació a tercers, sinó a un mateix. El Nou Testament i Shakespeare ens avisen amb insistència sobre el perill de les interpretacions. La fe és la que ens converteix en veritables coautors i cocreadors. Aquesta és, a part de la valoració poètica i literària, la gran hisenda intel·lectual i humanística. En el primer dels casos, també divina.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris