algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
25°

Creixement

La lectura ens fa créixer. Jo era molt jove quan em vaig posar a llegir de manera mitjanament freqüent. Ho he contat moltes vegades, i aquesta suposo que no serà l’última. Els meus pares, ja de molt petit, deixaren en mans del meu padrí matern l’honor i la dignitat del meu aprenentatge intel·lectual i lector. No em podien “abandonar “ en millors mans. Devia ser l’hivern que va del 1947 al 1948, quan jo acabava de complir quatre anys, que el meu padrí i jo, asseguts davant la foganya de caliu i cendra, dins la cuina, ens escalfàvem els peus i les mans, la panxa i els genolls, la cara i l’esperit. Començàrem llegint les “Rondaies d’en Jordi des Recó”, de mossèn Antoni Maria Alcover. Sobre aquestes narracions màgiques de la nostra cultura popular resta pendent l’escriptura d’una gran Odissea mediterrània occidental. Qui s’atrevirà a fer-ho?

Passaren pocs anys quan el meu padrí, que aleshores m’estava ensenyant la doctrina i les oracions per jo fer la Primera Comunió, es va morir sobtadament d’un atac de cor. Per observar el dol, vaig combregar un any més tard, quan ja em sabia tot el catecisme pels caps dels dits. No vaig perdre el temps en aquella primera infància. Però sí que vaig perdre el padrí. Es deia Jaume Vidal i Parets, i encara ara em sento, per sang i per lletres, molt unit a ell.

Aquell hivern de quan vaig complir quatre anys, jo feia 91 centímetres d’altura. Jo seguia, d’una manera o d’altra, llegint i rellegint el poc o molt que havia llegit. Als setze anys ja feia un metre i 71 centímetres. Prova evident de que el llegir, i el menjar sopes escaldades amb verdura fresca i sobrassada mallorquina, fa créixer. Jo havia crescut, però no tant com em pensava. Fins aleshores només coneixia les rondaies de mossèn Alcover, unes quantes novel·letes populars, alguns autors de temàtica infantil i juvenil, com Walter Scott, com Emilio Salgari, com Louisa May Alcott, com Jack London, i després les aventures meravelloses de Jules Verne, i L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson. Poca cosa més, però jo no parava de créixer. I ja em creia ser molt alt, em pensava haver crescut molt. No sabia tot el que em quedava encara per recórrer i conèixer. Als disset o divuit anys vaig llegir “El procés”, de Franz Kafka. Aquella sí que va ser una gran crescuda! Vaig superar de molt els 1’71 metres d’estatura dels quals jo em sentia tan orgullós. Ben mirat, mai he superat físicament aquella talla.

Però no és de creixement físic que vull parlar, sinó de creixement lector. Franz Kafka em va fer descobrir que hi ha autèntics gegants universals dins el món de la literatura. Aquella primera novel·la kafkiana em va despertar els sentits i les emocions més íntimes. Em va fer veure les grans contingències de la vida humana. La bona i la mala sort, la justícia i la injustícia, la perplexitat, els dubtes, l’esbalaïment, la ironia, l’atzar, el destí inescrutable dels homes, fins i tot el bàlsam de l’humor i de l’amor. Quantes preguntes es despertaren dins mi! Quantes injustícies, humiliacions, càstigs gratuïts solquen la vida humana! Sobretot, se’m va despertar l’esperit crític entorn de la naturalesa humana. Així érem els homes? Per bé i per mal? Sí que ho érem, perquè a partir d’aquella lectura jo ho vaig experimentar en la meva pròpia carn i el meu propi esperit.

Era aquest el creixement que jo espera trobar en les meves lectures cada cop més intenses i elevades? Qui no sap que existeix l’Everest es creu que un turonet del seu poble és la muntanya més alta del món. Però jo començava a sospitar que existien elevacions més altes i turbulentes. Si més no, diferents i esplèndides. Resplendents. Per exemple, “Cims borrascosos”, d’Emily Brontë. Oh , mare meva, quina alçària que tenien! Llegir i aprendre implica créixer. Jo ho notava. Però encara mancava pujar a les altures més empinades. És molt estrany, però era ja molt grandolàs quan vaig llegir “El petit príncep” i “Alícia en el país de les meravelles”. On m’havia perdut jo, que a aquella edat encara no coneixia aquests dos llibres “infantils” que han canviat la vida de milions de lectors? Sort vaig tenir de topar-me amb ells quan encara no era massa tard. Quina altra crescuda que vaig celebrar!

Després d’aquells inicis i d’aquells entrenaments, tan providencial i proporcionats, em sentia del tot preparat per pujar totes les crestes més altes de l’Himalaia. Per a mi, si “Alícia” no era el mateix Everest, s’hi acostava molt. Quin gran cim que és aquesta gran aventura humanística i humorística, literàriament i poèticament perfecta, del gloriós i genial Lewis Carroll! Què més havia d’esperar després d’aquella elevació màgica i desconcertant? No era aquell el cim de tots els cims? L’agulla universal de tota la literatura mundial?

Però encara em quedaven per escalar les grans serralades de la Terra. Les russes, amb Tolstoi, Dostoievski, Txèkov, Gógol, Pushkin i tants i tants altres. Les alemanyes, amb Goethe, Thomas Mann, Bertold Brecht, Stefan Zweig, i més, i més, i més. Els francesos, els britànics, els sud-americans, els orientals, etc. Sobretot, sobretot, la serra ibèrica Cervantes i la colossal cadena muntanyosa William Shakespeare! Havia tocat el cel amb la punta dels dits, amb els ulls i amb els llavis! Aquesta darrera no s’acaba mai. Com més l’escales, més canals, canalons i escletxes descobreixes. Shakespeare és un autor interminable. Hi té cabuda tota la geografia humana, tota la física i tota la metafísica. És per això que jo segueixo llegint i creixent. Sobretot rellegeixo i creixo amb Hamlett, amb Macbeth, amb Romeu i Julieta, amb Les alegres casades de Windsor. Shakespeare descriu i representa la vida humana, les seves passions i emocions, amb total exactitud, amb una prosa precisa i uns diàlegs rigorosament naturals. Retrata la naturalesa humana amb absoluta naturalitat, i valgui la redundància. El dolor, l’angoixa, la felicitat, l’alegria, la sospita i la desconfiança, el desig, la il·lusió. Shakespeare és el millor notari de la condició humana, de l’espècie humana en la seva integritat.

Llegint Shakespeare no podem deixar de créixer. És cert que físicament m’he quedat en el metro i setanta-un centímetres dels meus disset anys, però espiritualment he crescut sense aturar, sense horitzons i sense límits, des del sud d’Austràlia fins als Països Escandinaus, des de l’Àrtic a l’Antàrtic, des de la Xina i el Japó fins el Canadà, passant per Europa i Estats Units i per a tota la perifèria terrestre. Perquè, tant a un indret com a un altre, tots els homes són com Shakespeare els va dibuixar fa cinc-cents anys. Samuel Johnson ho expressà perfectament: Shakespeare utilitza romans i reis, mercaders i jueus per a les seves tragèdies i comèdies, però ell només pensa en homes. Homes, allò que nosaltres som.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Antònia Pons, fa devers d'un mes

M'ha encantat llegir aquest article. Et conec un poc més. Ets gran, molt gran. Molt més que aquest metro i setanta-un centímetres. Mentre el llegia m´han entrat unes ganes ferotges de saber més coses, de llegir tot el què nomenes, de ser una lectora com tu. En saps molt, ets un privilegiat. T'admiro.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris