algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
28°

Sindicalisme, gen antifeixista

El neoliberalisme es va estendre com una bassa d'oli global en la mesura que el sindicalisme de classe acumulava derrotes, derrotes generals, concretes, discursives, programàtiques, simbòliques. La caiguda del Mur de Berlín –i tot el que va significar d'ensorrament d'un suposat model alternatiu al capitalisme- va donar una gran embranzida a l'hegemonia neoliberal. Es globalitzà el concepte TINA, l'acrònim de "There Is No Alternative" (No hi ha alternativa), que instaurà la primera ministra britànica, Margaret Thatcher. Alguns teoritzaren que la humanitat estava en presència de la fi de la història, car el present i el futur serien, si o si, capitalistes neoliberals. Això de la fi de la història, com explicà, per exemple el mestre Josep Fontana en el llibre "La història després de la fi de la història", era una faula. Malgrat tot, l'ofensiva neoliberal sembla no tenir aturador.

Cronològicament més pròxim a aquesta etapa pandèmica, va haver-hi un "momentum" crucial, especialment a Europa, d'aprofundiment en l'afebliment del moviment sindical: L'austericidi imposat per l'anomenada TroiKa Comunitària, és a dir, per aquell grup de poder no democràtic format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu), i l'FMI (Fons Monetari Internacional). Per exemple, la política de devaluació salarial a l'engròs i d'impuls de la precarietat laboral i vital de les classes subalternes, que va significar –i continua significant- la Reforma Laboral de 2012, imposada pel PP de Rajoy, va tenir l'èxit que va tenir en aquest empobriment d'amplis sectors de la societat perquè portava implícita –i en alguns casos explicita- una legislació impulsora d'un major afebliment del sindicalisme.

Tot plegat ve a tomb d'alguns moviments que, en aquest àmbit, observ amb preocupació. D'una banda, el desacomplexament d'alguns discursos empresarials (posem per cas l'actitud, en tot el relatiu a la gestió autonòmica de la pandèmia, de la presidenta de PIMEM-Restauració, Eugènia Cusí, convertida en una mena de presidenta del club de fans d'Isabel Díaz Ayuso), o l'aparició de noves organitzacions amb un radicalisme propositiu, molt pròxim al darwinisme social (l'exemple més evident d'aquestes noves patronals és "Patronal Catalana").

Per un altre costat, com en tots els episodis de crisi social aguda -i la provocada per la pandèmia és d'una gravetat extrema-, revifen els intents de muntar estructures sindicals antidemocràtiques, i les expressions de sindicalisme groc.

Cal, idò, reaccionar si no volem un nou estirabot de desigualtats i descohesió social. Caldria assumir de debò que el sindicalisme democràtic i de classe, entès fonamentalment com l'organització dels treballadors i les treballadores en l'empresa per a la defensa de llurs drets i aspiracions emancipatòries, ha de ser considerat una estructura bàsica de l'estat democràtic. Sindicar-se ha esdevingut, en els temps que vivim, en part essencial del gen antifeixista!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris