algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
20°

Algunes condicions per al diàleg

Que els conflictes s'haurien de resoldre dialogant constitueix una màxima que avui dia, al món civilitzat, poca gent s'atreviria a discutir. Quan hi ha un conflicte, del tipus que sigui, entre persones individuals o entre col·lectius, el millor és asseure's i parlar-ne. Es tracta, al cap i a la fi, d'intentar identificar-ne els orígens, de veure'n les causes, d'avaluar-ne les conseqüències i de mirar de trobar sortides per tal de retornar a una situació no conflictiva. Moltes vegades, no fa falta dir-ho, en aquest diàleg han de cedir les dues parts, i s'ha d'arribar a un punt d'equilibri en què ningú no quedi insatisfet del tot ni content sense matisos.

Resulta bastant habitual, quan es tracta de posicions molt enfrontades, negar l'existència del diàleg. Record que, a finals dels vuitantes i principis dels norantes del segle passat, que des del govern espanyol es deia que mai no hi hauria una negociació amb ETA. Al mateix temps que es deia emfàticament, s'estaven produint negociacions (a llocs diversos, com ara Alger, Oslo o Suïssa). Es negava la major i mentrestant es mirava de trobar una sortida a la situació enquistada. El sistema resulta bastant lògic si tenim en compte que la majoria de votants d'Aznar, posem per cas, no haurien estat especialment cofois de veure algú pròxim al seu president i algú de la cúpula terrorista asseguts a la mateixa taula mirant de trobar una sortida al conflicte.

Com tampoc no varen existir mai les negociacions entre palestins i israelians que varen prologar els acords d'Oslo. Quan es va reunir la taula definitiva per als esmentats acords, ja feia mesos que hi havia reunions prèvies (a no molts quilòmetres de la capital noruega), negades sistemàticament pels uns i pels altres, per no esvalotar les respectives parròquies.

Ara s'està reemprenent la idea de rellançar la taula de diàleg entre Catalunya i l'Estat per intentar arribar a una sortida acceptable per a la “qüestió catalana”. L'escenificació de bon rotllo entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès la setmana passada a l'encontre propiciat pel Foment del Treball Nacional (la gran patronal catalana) i pel comte de Godó (amo de La Vanguàrdia) sembla indicar que la cosa podria anar per bon camí. Però, des del meu punt de vista, hi ha d'haver canvis molt profunds perquè aquest diàleg pugui ser seriós i pugui dur a alguna banda. No bastarà, per descomptat, que a una de les parts de la taula hi hagi el pres polític Oriol Junqueras (que hi serà, si així ho decideix la part catalana, perquè, evidentment, en una taula de diàleg, cadascú designa els membres que n'han de formar part). Hi hauria d'haver, i no crec que ningú l'hi hagi convidat, sense cap mena de dubte, el president Carles Puigdemont. De fet, legalment, segons les disposicions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, hi podria ser. Legalment, Puigdemont pot anar per tot arreu on li plagui sense cap tipus d'entrebanc. Però no tenc cap dubte que, si demà entràs al territori del Regne d'Espanya, hi hauria algun jutge que en dictaria la detenció. I algun policia que faria cas al jutge i el detendria. Digui el que digui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Així i tot, en podria formar part, sense vulnerar la seua tranquil·litat personal, si la taula de diàleg s'establia en un lloc neutral (vull dir que no fos ni Catalunya ni Espanya). Per exemple, a Oslo. Allà no hi hauria perill que ningú pogués molestar ningú altre.

Un altre element important és establir unes regles del joc que siguin equitatives i que no marquin, ja de bell principi, el final de la partida. Certament, a la part espanyola poden esgrimir la Constitució seua com a element bàsic a tenir en compte. De la mateixa manera que a la part catalana hi poden esgrimir el Dret d'autodeterminació, que és universal, i reconegut per l'Organització de les Nacions Unides. A la part catalana poden reivindicar la independència plena de la nació i a l'espanyola la unitat de la pàtria. Però això, evidentment, no duu enlloc. Quina sigui la relació entre Catalunya i Espanya s'haurà de determinar a través d'unes regles del joc que només poden tenir com a base les decisions democràtiques. I això passa per no posar línies vermelles davant aquestes decisions.

L'últim element bàsic, entre els pocs que avui voldria remarcar, és que difícilment es pot establir un diàleg fructífer entre el president d'un govern estatal i el d'una comunitat autònoma. Dialogar en termes jeràrquics no és dialogar. No dialoga el general que ordena i el tinent que obeeix. Entre un general i un tinent no s'estableix un “diàleg”, sinó una cadena de comandament. Perquè la mesa de diàleg Catalunya-Espanya arribi a bon port, s'ha d'eliminar qualsevol consideració jeràrquica.

He deixat de banda el mediador, absolutament bàsic en qualsevol diàleg, perquè l'actual govern de la Generalitat, per alguna raó que se m'escapa completament, aquesta vegada no l'ha posat sobre la taula.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris