cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
30°

Qui i què soc?

Per què Michel de Montaigne és el filòsof més proper a nosaltres en tota la història de la filosofia? Perquè no va filosofar. Va assajar. No va titular els seus escrits “Filosofies”, sinó “Assaigs”. Montaigne és un meditador, un reflexionador, un assajador, un pensador, un intel·ligent i gran lector. És a través de les seves lectures i relectures que busca el desllorigador de tot plegat, la solució definitiva i l’entrellat a la nostra colossal incertesa, als seus dubtes recurrents, a les seves preguntes interminables. Inextingibles. I això que tots aquests dubtes i totes aquestes incerteses es podien resumir en una doble qüestió: Qui soc jo? Què soc jo?

Michel de Montaigne és cadascun de nosaltres. Tots nosaltres ens fem les mateixes preguntes. Michel de Montaigne se les fa per nosaltres. És justament aquesta particularitat el que el fa tan proper. Tan proper com el nostre pensador de Sineu, Miquel Ramis Alonso. Tots dos es busquen a ells mateixos per mostrar-nos com som tots nosaltres. És com si seguissin la consigna de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Quina feinada, diria en els seus millors moments, lúdics i lúcids, Ramis Alonso! Conèixer-se a un mateix: quasi res diu el diari! Qui intenta conèixer-se a ell mateix es posa una càrrega a l’esquena que no se la desferrarà fins el dia de la seva mort. Qui vulgui saber qui és i es posi en marxa, té assegurada la feina per a tota la vida. Tant Montaigne com Ramis Alonso, encara que per inofensives diferències d’estil i sempre per camins paral·lels, s’aventuraren en aquest camí dramàtic i meravellós d’explorar-se a si mateixos. El primer, en una prosa molt més expansiva i amena, i el segon amb una expressió més seca i fragmentària. Més sentenciosa. Però tots dos cavalcant en els respectius corsers del més sòlid humanisme i amb 500 anys de distància.

També tos dos es recolzaren, sense mai defallir, en les seves meditacions lectores. Montaigne no té cap impediment en citar tots aquells autors clàssics que li han servit de crossa i d’inspiració. El seu pensament és una evidència de les seves lectures i de les reflexions que li generaven. Ramis Alonso va publicar sis volums breus sota el títol de “El ángulo del mediador”. Què meditava? A més de les habituals xerrades amb els pagesos del seu entorn rural on residia, meditava principalment les lectures i relectures que feia a ”Sa Penya”, la seva casa de camp, no només dels clàssics, sinó també dels contemporanis, com Miguel de Unamuno, Ortega y Gasset, i Jaume Balmes o Hans Küng. I, sobretot, la lectura i re-relectura de les Sagrades Escriptures. Justament, crec jo, perquè són sagrades. Perquè són santificades. Entre totes elles, més que cap altra, els Evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan, les cartes de Sant Pau i l’Apocalipsi de Sant Joan.

Suposo que ja ho he dit, i suposo que ho tornaré a dir: jo, sempre que llegeixo, llegeixo literatura. Tot és literatura quan em poso a llegir. Tot és escrit per homes i dones de carn i ossos com jo mateix. Vull dir que el Evangelis també els varen escriure homes com jo i com tots nosaltres. Literatura, aleshores. Però, com he mencionat fa uns minuts, literatura sagrada, santificada. Per què? Perquè així ho hem decidit els mateixos homes al llarg de dos mil anys d’història. En aquest sentit, també són escriptures sagrades la majoria de clàssics, fins a Montaigne i a Shakespeare, passant per Pico dela Mirandola, Erasme, Thomas More i un bon caramull més. La majoria d’aquests autors “literaris” formaven part de les biblioteques particulars de Michael de Montaigne i de don Miquel Ramis Alonso. La d’aquest últim en un nombre més gran per qüestions cronològiques. Diuen que la biblioteca de Montaigne estava formada per mil títols. La de Ramis Alonso la componien 10.001 llibres, perquè jo mateix els vaig contar un dia dels primers dies que el vaig conèixer personalment.

Estic jugant amb la memòria, la imaginació i els números, perquè el joc és la meva raó de ser. El joc i els dubtes, la incertesa i l’ambigüitat. Per aquest motiu és pel qual em vaig afeccionar a la lectura i a la relectura meditativa. Reconec que soc molt afortunat en aquest sentit, perquè a més de guanyar la partida a l’avorriment, alguna cosa se’m queda aferrada a la mollera quan llegeixo amb aquesta estratègia lúdica i intel·lectual. I això que tinc una memòria deplorable. La sort és que sempre i en tot moment tinc els meus llibres a la vista, i la meva vista encara funciona gairebé a la perfecció. Encara que no recordi el que vaig llegir, ho puc tornar a llegir. Quan naixem, no naixem: arribem. Arribem d’algun lloc, però no recordem de quin lloc. No tenim memòria d’allà on érem, no sabem d’on venim, no venim d’enlloc. O, més ben dit, venim d’un lloc que no sabem quin és. A quin lloc érem abans d’arribar aquí? Qui ens ho pot dir? Qui ho sap? Ho saben els llibres? Quan jo vaig néixer no havia anat mai a escola, així que no sabia res de res, ni com em deia ni d’on era. Llegim per això, per saber d’on venim, qui som i què som. Però per molts llibres que llegim no ho arribem a saber mai. És cert que naixem dins un món ple de llibres, ple d’homes i de dones, ple de referents, ple de contingències, de circumstàncies i d’absurditats. Quan jo neixo, neix un llibre, el llibre que jo soc. Cal llegir-me amb cura i atenció, cal meditar molt bé la meva lectura del jo, cal esbrinar tots els ets i uts de la meva identitat. Però jo no me basto: he de llegir altres llibres com el que jo soc, molts altres llibres que han nascut de la mateixa manera que jo vaig néixer: sense saber d’on vingueren i sense saber qui són ni què són.

Uf, això és molt complicat. ¿Els llibres que es diuen Sòcrates (Plató), Antígona (Sòfocles), Aristòfanes, Ulisses (Homer), Virgili, Lao Tsé, Confuci, Jesús de Natzaret (Mateu, Marc, Lluc i Joan), Montaigne, Don Quijote (Cervantes), Macbet, Hamlet (Shakespeare), Càndid (Voltaire), Spinoza, Émile (J.J. Rouseau), Gulliver (Jonhattan Swift), Robinson Crusoe (Daniel Defoe), el capità Ahab (Hermann Melville), Gregor Samsa (Franz Kafka), Orlando (Virgínia Woolf), Vladimir i Estragon (Samuel Beckett), Francesc Pujols o Ramis Alonso, em donaran a conèixer jo qui soc, em revelaran la meva identitat? Tindré mai la certesa de mi mateix?

Quants llibres hauré de llegir? I fins quan he de llegir? Sempre? Infinitament? Si els llibres no podem dir-me qui i què soc, qui m’ho pot dir? Per què llegeixo? Per què? Per suportar millor els meus dubtes, la meva perplexitat, la meva casualitat? És això el que soc jo, una casualitat? No m’ho puc creure! Què faig? Llibres meus i amics meus, ajudeu-me! Què seria de mi sense la ironia, sense l’enginy, sense l’humor? Humor meu, ajuda’m!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris