algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 20°
27°

Noel Clarasó, un cervell pendent de desconstruir (i II)

Pels anys 50 ja escriu a quatre mans, ell tot sol, si de cas ajudat pels seus pseudònims. Mentre desconstrueix El libro de los jardines en els Manuales ja esmentats, també escriu llibres d’humor, de terror i del que se li acudeixi.

La seva primera publicació (1945) El valle de Aran, inclou 14 mapes desplegables, es publica simultàniament en tapa dura i blana i és un antecedent de les guies Alpina. Ja apareix amb un “pseudo-pseudònim”: ‘Manuel Clarasó’. A la segona edició ja diu ‘Noel’, però en algunes referències apareix com a ‘Clarasó Daudí’. El ‘Manuel’ no sabem per què ni si tornarà a aparèixer, ‘Daudí’ és el segon llinatge de son pare, que sembla li agrada més que el seu i es farà proverbial –i mai tan ben dit–, a vegades amb el seu nom girat: ‘León Daudí’, que sembla el pseudònim preferit per a llibres i antologies farcits de frases enginyoses, aforismes en definitiva, que serà el que quedarà. Un altre pseudònim prolífic és ‘Jorge Dearán’. Un altre llibre, Pan caníbal, el signa com a ‘Noel Jardines’. D’aquesta juguera amb els pseudònims, que pareix només se’n salven els llibres de jardineria, ves a saber que s’haurà perdut.

Publica una mitja dotzena de llibres anuals, com a mínim. Podem estar parlant de 150 títols en 40 anys, essent molt més fèrtils els 20 primers. Certament increïble, doncs aferreu-vos: a això cal afegir la columna diària a La Vanguardia i altres col·laboracions en un caramull de diaris i revistes, per exemple El Norte de Castilla o La Codorniz. Alhora va col·laborar amb Forqué com a guionista d’un parell de pel·lícules, fou guionista de programes i sèries televisives, a part de col·laboracions menors, conferències i tot allò que sol fer la gent que escriu mitja dotzena de llibres anuals (¡?).

Mentre un autor normal escriu un llibre ell ja n’escriu la col·lecció (El arte de no tener amigos, El arte de perder el tiempo I... perder el tiempo II, Continúe perdiendo el tiempo). Es va especialitzar en llibres que ara es diuen d’autoajuda, no sé si aleshores es deien moralitzants, sempre amb aquella ironia límit, que no saps si està de part teva, del contrari, o si se’n fot. Perdut entre el maremàgnum també escriu Un camí, amb una càrrega de profunditat i introspecció que sembla el seu Blanquerna. De tot i molt, també paràgrafs d’una pedagogia i tendresa que te corprèn:

“Vull esser el teu amic. L’única cosa que tu, estimat lector, saps ara de mi... és el títol, i és natural que pensis, qui és aquest que vol esser amic meu? Bé doncs no t’imaginis cap persona. Qui vol esser amic teu és el llibre.” (Quiero ser tu amigo, 1959.)

El que li va donar més fama foren aquests llibres d’humor i bons costums, tant que ja en feia sèries singulars, per exemple: novel·les de males costums, novel·les rares, narracions beneites... i sobretot va triomfar amb els llibres d’antologies de... més antologies? per exemple Antología de maravillas, curiosidades, rarezas i misterios, que no falti de res.

D’aquí, d’allà i d’allà deçà es va anar creant un corpus d’aforismes que pot competir amb Churchill o amb un tal Murphy. De fet amb la mutació d’Internet, i la nova cultura del videoclip hiperactiu (d’això que ja no es pot filmar una seqüència d’un minut), això és el que ha quedat de Clarasó: un enfilall de frases per rebotar al féisbuc. Les trobareu aviat punxant als cercadors, per exemple...

“Hi ha gent que quan fa qualque cosa, fa qualque cosa, encara que no sigui exactament allò que ha de fer”.

O aquesta altra, que sintetitza millor un temps i un país, si us plau deixem a banda les aprehensions un momentet:

“La muller d’un altre, si t’agrada, té un avantatge: que ja és d’un altre; i si no t’agrada, aquest avantatge es veu molt més clarament”.

Els no partidaris del matrimoni tradicional poden canviar, o neutralitzar, el gènere, però perdrà la gràcia. No discutirem per aquesta frase que, efectivament, com uns quants llibres, ara serien políticament incorrectes, però ens hem de situar a l’època: també hi havia una cançó que deia “La maté porque era mía” i sonava bastant.

Trobarem sentències per a tots els gustos, entre elles una que pel que dèiem de la ironia límit pot agradar fins i tot als protagonistes: “No hi ha cap beneit que es queixi de ser-ho”.

Ignoro si amb aquestes frases va arribar a emprenyar molta gent, a part que pels anys 70 els gustos ja havien canviat i amb la Transició –el nostre protagonista ja és vell– la moda és renegar de tot l’anterior. Fins on he pogut arribar, res a veure amb una investigació com cal, pareix esser que va morir bastant ignorat. Ni les editorials que el sucarien post mortem tingueren cap detall que hagi transcendit. Encara ara no tenim ni un llistat dels llibres va escriure.

Com deia, mereixia un altre final, mestre Clarasó.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris