cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 23°
24°

Un savi de sobretaula

Crec que no oblidaré mai les sobretaules en companyia de Francesc Bujosa i Homar. Ja sé que, habitualment, les sobretaules acostumen a ser més divertides i alegres que les mateixes taules on ens passem l’estona menjant i bevent. És cert que a les sobretaules, igualment, també bevem i, sovint, bevem de demés i un poca massa. Però l’entorn, la conversa i el gaudi de compartir amb els millors amics aquell relaxament corporatiu absol qualsevol disbauxa.

Disbauxes eren les nostres sobretaules amb en Bujosa. Ningú es dirigí a ell pel seu nom autòcton i propi. Uns li deien Fransisco, o Xisco, o Xesc, d’altres Bujosita. Ell mateix contava anècdotes personals, de quan era al·lot o estudiant a Palma, Saragossa o València, on els altres el nomenaven de distintes maneres, totes ells cordials i simpàtiques. Jo li solia dir habitualment Xisco o Fransisco. Ho escric així com ho pronunciàvem. Tots l’hem notat a faltar molt des que, dos dies abans del primer estat d’alarma decretat pel Gobierno de España, va patir un fulminant atac de cor i ens va deixar per sempre.

Parlo gairebé d’en Xisco en exclusiva perquè ell era l’ànima d’aquelles trobades on honoràvem l’amistat, el vi i el bon humor. En Xisco era un home que estava encantat de conèixer-se. Més que de conèixer-se, d’agradar-se. En Xisco s’agradava a ell mateix amb tota generositat i naturalitat. La majoria dels que ens reuníem en aquelles sobretaules érem bons lectors, i els que no ho eren, s’hi feien passar. En Xisco sempre duia la batuta. Ell era el moderador i el director de l’orquestra. Un mestre en aquesta activitat intel·lectual. Gaudia tan del seu predomini que no parava mai de xerrar i de riure. No teníem cap programa establert: allà comentàvem el passat, el present i el futur en totes les seves variants polítiques, socials, culturals i esportives. Tots érem del Barça, i això ho feia una mica avorrit, però ho suplíem criticant el joc del Madrid, el seu tarannà autoritari, i el seu President i la seva Directiva. El clima de la conversa no podia ser més festiu.

No recordo que parléssim mai de medicina, i això que en Xisco era metge i catedràtic d’Història de la Medicina a la Universitat de les Illes Balears. Parlàvem de tot, però més que res contàvem coverbos de les nostres vides, que d’això en Xisco n’era un mestre. Sempre contava les mateixes experiències personals, i sempre contava els mateixos acudits, però mai els contava igual. Nosaltres ja coneixíem el contingut, però sempre canviava la forma, l’estil. Abans de que es posés a contar alguna de les seves anècdotes, o algun dels seus acudits, nosaltres ja ens posàvem a riure, i això l’encoratjava tant que el feia ser més creatiu cada vegada. Volia que calléssim per escoltar bé el què diria, però com que ja ho sabíem per endavant, no podíem estar en silenci. Tot plegat feia que la xerinola fos més sorollosa i feliç. Li agradava molt citar autors que feia molts anys havia llegit, com els grecs o els llatins, però sempre repetia les mateixes cites. Una vegada i una altra. De manera que tots acabàvem rient per les butxaques. Jo, interiorment, em preguntava: “No és aquest l’objectiu de la bona literatura?”

En Xisco no s’enfavava mai. Encara que no li donéssim la raó, ell continuava defensant les seves tesis, les seves afirmacions, sense deixar de condimentar-les amb moltes espurnes divertides i continuats llampecs d’humor. Un dia, en una d’aquelles sobretaules de Son Ferriol, acompanyats per una bona rotllada d’amics i coneguts, jo li vaig portar la contrària fins a un punt que no ho hauria d’haver fet. Aquell dia sí que es va sentir molest de debò. Tots dos ens acaloràrem una mica a causa del nostres gusts personals per la polèmica revestida d’ironia. Fins al punt que em digué, després de més de trenta anys de compartir sobretaules, que ell no sabia qui era jo en fons. Desconeixia la meva manera de ser i de pensar. Ho digué per esperonar-me. Aleshores, amb un d’aquells rampells espontanis que tantes vegades he fet servir, a l’estil Oscar Wilde, com m’agrada tant evocar, vaig treure’m de la cartera de mà el meu carnet d’identitat i li hi vaig ensenyar. “Aquest soc jo”, li vaig dir. Ningú s’esperava aquella acció per part meva. I en Xisco menys que ningú. Com a bon combatent i expert tertulià, va agafar el meu carnet d’identitat, el va observar detalladament, per davant i per darrere, me mirà al ulls, i tornant-me el document, exclamà amb la seva acostumada saviesa de sempre: “Ara ja sé qui ets, en Gabriel García Márquez!” Ens donàrem la mà i tots els reunits esclatàrem a riure.

El gènere aforístic ens va unir més que qualsevol altra inquietud creativa. Bé, ell com a estudiós i crític d’aquesta branca filosòfica i poètica, i jo com a creador. Fins al punt que em va escriure un entusiasta pròleg pel meu primer llibre d’aforismes que vaig publicar: Fogueró de guaspires. A més, me’l va presentar quan el vaig donar a conèixer a la Biblioteca Municipal de Consell, el meu poble. En Xisco, encara que havia nascut a Ciutat, concretament a la zona de Son Ferriol, se sentia tan valencià com mallorquí. A la universitat del País Valencià hi va treballar de professor molts anys i, a més, es va integrar en el seu món cultural i intel·lectual. Gran admirador de l’obra i de la persona de Joan Fuster, es va fer amic seu i el visitava molt sovint a casa seva. També va fer amistat amb Vicent Andreu Estellés i altres poetes i escriptors valencians. A Mallorca era íntim amic de Gabriel Janer Manila, i no hi havia cap lletraferit que no fos també amic o conegut seu.

La saviesa d’en Xisco no va ser suficient per fer arrelar la seva interioritat en el grup humà on va viure, només el seu enginy magnètic i captivador va restar en la memòria dels seus acompanyants. Que no és poca cosa. La majoria no arriba a tant. Aquest és el perill dels savis de sobretaula: que s’ho passen molt bé al costat dels que l’escolten, però a la vegada aquest particular benestar es converteix en un camuflat egocentrisme provocat per una vida massa còmoda. Tanmateix, no estic segur de que, literàriament, que és com vaig escrivint aquests comentaris, que, com sempre, el que recordo formi part de la ficció o de la realitat. Tampoc no m’interessa gaire. Només m’interessava contar-ho. I ja ho he contat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan F. López Casasnovas, fa 14 dies

Va ser bon amic d'un altre personatge irrepetible, el maonès Josep Miquel Vidal Hernàndez, científic de l'astrofísica i ànima de mols projectes culturals, entre ells l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Enciclopèdia de Menorca. En Francesc Bujosa ens va visitar diferents vegades per trobades científiques i conferències...

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris