algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Com els moixos

Dia 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola, sens dubte el període de progressisme i revolució democràtica per antonomàsia de tota la nostra història, proverbial en molts d’aspectes que altres remarcaran millor, el més conegut deu esser la construcció massiva d’escoles, que marca un abans i un després prou incontestable.

El vot universal, incloent el de les dones, o el divorci, entre molts altres trets característics de la societat actual, que molts joves es pensen que hi ha estat sempre, ben al contrari: el seu origen, o almenys legalització, és en la Segona República. Just abans ja hi havia hagut una dictadura, i abans sí que hi havia hagut altres períodes democràtics, però aquests molt més inestables, de periodicitat curta alternant amb retorns a l’absolutisme. De fet aquest pas envant-pas enrere (o dos) ja comença anant a cercar el rei més repugnant que hem tingut: Fernando VII, el “deseado” del madrilenys, qui va abolir la constitució de les Corts de Cadis, que havia jurat, i va fer tornar la Inquisició.

Però tot el que hem destacat de la República, o res, a la part contrària a la consolidació democràtica no li agradava gens. El cas més paradigmàtic és el de l’Església, enemic secular del progrés, que veia retallats els seus privilegis que acumulava des de Constantí, i no en volia amollar cap, el mateix que succeïa amb l’exèrcit, residus d’aristocràcia, jutges de casta, el caciquisme de sempre, els nous explotadors de treballadors... mutatis mutandi, com ara. Aleshores tots aquells poders fàctics, i més, feren tot el que pogueren, i més, per fer fracassar la República.

Pel que estava a punt d’arribar, que la història la escriuen els conqueridors (adesiara genocides), la damnatio memoriae (llegiu canviar el passat)... Entre una cosa i l’altra, durant segles, en el substrat feixista dels espanyols la república s’associa a cosa del dimoni.

A pesar de... amb els inconvenients esmentats i molts altres, l’any 1936 a l’Estat Espanyol hi havia una democràcia, amb tantes imperfeccions com en tantes altres, però això és Espanya, i “Por España” un grup de generals feu un cop d’estat, com sempre, però aquesta vegada va prendre molt malament i derivà en guerra fratricida: la guerra de Franco, que va guanyar el bàndol del cop d’estat, en conseqüència els que havien estat defensors de l’estat democràtic i legítim passaren automàticament a esser enemics del nou estat de Franco, fruit del cop d’estat. D’aquell règim, que ja tenia un pla d’aniquilació a priori, no se’n podia esperar res de bo. Els feixistes havien demostrat les seves preferències per l’assassinat preventiu des del primer moment. Acabada la guerra no hi ha espai per a l’esperança.

Per a la gran majoria d’aquests defensors de la seva pàtria, democràcia i llibertat, l’únic camí fou l’exili, començant per França on, entre les calamitats més dramàtiques i les mancances més elementals, el gruix d’aquest desnonats de pàtria s’hi adapta, però poc, perquè aviat esclata la Segona Guerra Mundial i França és envaïda pels nazis. Tornem-hi-torna-hi: persecució ideològica, caça de desgraciats, assassinats i deportacions com si haguessin quedat a Espanya. Molts encara es varen reenganxar a la guerra aquesta combatent ara amb els Aliats. A partir d’aleshores els que cauen presoners seran conduïts als camps nazis, mal anomenats de concentració, més realment camps d’extermini on, altra vegada, s’ha acabat la història.

Però encara hi ha “sort”: l’exèrcit de Hitler és derrotat el 1945. Els que encara estaven en llista d’espera per esser eliminats se’n salven. Aleshores el que quedava d’aquells desgraciats pogueren tornar al seu estat d’origen. Fins i tot els alemanys supervivents pogueren tornar per a reconstruir Alemanya.

L’excepció en foren els espanyols: ni l’infern de Mauthausen no els havia redimit. Els espanyols desferra de guerres i dels camps d’extermini, no tan sols eren apàtrides: eren condemnats a mort al seu país i morts de fam a la resta del món. Anau a saber com pogueren tornar a començar a sobreviure.

Ni la tan escaïnada Transició els va dignificar. El desequilibri polític secular que patim encara els va exigir que tornessin a esser ells, les víctimes necessàries per a la reconciliació, dels altres. Se’ls va tornar a exigir acabar-se de morir a l’ostracisme.

Moriren set vegades...

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Fornet de bruixes, fa devers d'un mes

De nin, als 70s, em sorprenia veure gent agradable a llocs com casetes des tres porquets i es llop, a boscs, torrenteres, covetes... Amb mi s'obrien, explicaven coses complicades i reaccions que no entenia. Però no em tractaven com un ca, o no res, segons negoci... Gaudien veure gaudir de detalls, com pastar coca d'herbes i peixets. Gent sàvia, simpàtica, intel·ligent i bella. Ells no volien, però calculava quan no hi serien, i d'amagat els deixava sa meua senyal amb peixets fets a la sal en un cocó, o omplia caragols a sac, espàregs, gorrions de trampa... O pedres especials, juguetes o art fet casolà, simbòlic... Algun invent o detall els va servir! Sa resta de gent gran xerrant a botigues els solia dir bruixes (dues dones ermitanes que s'estimen) i boigs ermitans perduts... I pressionaven perquè callés i els foragités si els veia de lluny... Ningú sabia que els duia regals... Això sí, si emmalaltien, o necessitaven res, ho tenien molt més fotut, fotut... Diria que gairebé tothom n'abusava més del normal quan els tractava o feia partions.

Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris