algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Carrers i model de ciutat

El nomenclàtor dels carrers i places reflecteix el model de ciutat dels seus governants. Així va ser durant la II República, que enguany commemoram el 90è aniversari de la seua proclamació. Així va ser també durant la dictadura franquista, que des dels seus inicis i conscients del seu valor propagandístic, va realitzar una substitució radical dels noms de vies i places implantats abans de la Guerra Civil. D’aquesta manera desaparegueren de la via pública noms d’institucions pròpies de cada territori com ara la Generalitat o les Corts catalanes, noms propis com el d’Enric Prat de la Riba, Francesc Macià i tants d’altres o referents del liberalisme espanyol del segle XIX que la República havia incorporat al seu corpus. Altres exemples foren Pablo Iglesias Posse, fundador del PSOE i de la UGT, qui havia mort sis anys abans de la proclamació de la II República, el capità Fermín Galán, executat el 1930 i que sovint substituí Isabel II en el nomenclàtor, etc. Cada forma de govern adopta els seus símbols.

Poc després de la victòria feixista, el franquisme posà en marxa el nou model d’Estat sent ben conscient que un dels millors espais per mostrar el seu poder era el nomenclàtor de carrers, pobles i ciutats. L’escenografia de la dictadura passava per ocupar la via pública amb monòlits glorificant fets ignominiosos, amb creus dedicades als caiguts d’un sol bàndol, el seu, o canviant noms com el de 'Llibertat' per 'Victòria', molt més apropiat per als temps que arribaven. Per altra banda, el procés de rebatejar les principals vies es va fer bàsicament a partir de tres premisses:

Una: amb els noms dels qui havien guanyat la guerra i serien protagonistes del règim: Franco, caudillo i generalísimo, qui s’emportà les avingudes més importants; José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange; polítics de la CEDA com ara Calvo Sotelo, militars colpistes com ara Mola, Yagüe, Sanjurjo, Goded o Millan Astray, vaixells de guerra, batalles o dates colpistes com la del 10 d’agost de 1932 o la del 18 de juliol. Aquest seria el nomenclàtor franquista més evident.

Dues: noms al·lusius, ja fos una ciutat que s’hagués distingit en el bàndol revoltat, països feixistes aliats o les seues capitals com a mostra d’agraïment cap als seus líders. Avingudes d’Alemanya o d’Itàlia, via Roma, carrer de Toledo són alguns exemples. És el que anomenaríem franquisme imperceptible.

En tercer lloc, els referents històrics que el franquisme va fer seus, amb personatges i fets d’altres èpoques amb els quals pretenia reforçar la idea de la nova Espanya com a hereva del vell imperi: així, mentre intentaven esborrar dels carrers i de la memòria col·lectiva noms i idees que recordaven el passat republicà, convertien Numància, el Cid o els Reis Catòlics en el seu horitzó històric i retolaven carrers i places amb noms de batalles antigues o militars i clergues destacats, per escenificar que allò havia set una croada i per deixar clar quins eren els pilars del nou Estat. Per posar un exemple proper, a Eivissa ciutat el que havia set l’avinguda de Pablo Iglesias passà a ser del general Franco, el carrer de Fermín Galán passà a dir-se de Jose Antonio, la plaça de la República -abans d’Alfons XIII- passà a dir-se d’Espanya i la plaça del 14 d’Abril tornà a dir-se de la Drassaneta. Curiosament, la plaça de la Constitució continuà dient-se així.

L’any 2018, aprovada pel Parlament de les Illes Balears la Llei de Memòria Democràtica impulsada pels grups parlamentaris, des de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica i Participació, vàrem encarregar els següents censos en compliment de l’esmentada llei:

-Cens de persones víctimes de la repressió franquista. El resultat del treball del doctor en història Bartomeu Garí Salleras, autor de La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945) entre altres treballs d’investigació, va suposar una llista de més de 2.000 noms, que distribuïts per illes donà el següent resultat: Mallorca: 1.544 persones; Menorca: 346; Pitiüses: 187. El cens incloïa també la relació d’associacions que varen sofrir persecució: el resultat va ser un document de 25 folis només d’aquest apartat.

-Cens de persones empresonades. La recerca de l’historiador i professor Manel Suárez Salvà, autor del llibre La presó de Can Mir, entre altres treballs de recerca, va incloure també molts de noms presos als camps de concentració i va suposar la recollida de milers de fitxes distribuïdes de la següent manera: presons d’homes: més de 8.000 registres; presons de dones: més de 500 registres. Aquesta llista va incloure també una relació de mestres represaliats amb 312 noms i una primera aproximació a les dones víctimes de la repressió.

-Cens de símbols, llegendes i mencions franquistes, coordinat per l’investigador Marçal Isern Ramis -qui havia participat amb altres companys en l’elaboració del mapa de fosses de Mallorca, un altre treball cabdal-, amb dades aportades per nombroses fonts. Es tracta d’un document de 124 pàgines amb més de 250 fitxes repartides entre Mallorca, Menorca i Eivissa, i que recull els elements inclosos en els tres grups esmentats abans. Formentera era l’única illa lliure de símbols franquistes. El Cens incloïa també un apèndix documental i nombroses fotografies així com una llarga llista d’agraïments als informadors. Va ser un treball exhaustiu, com el dels altres censos, que no només es va limitar a carrers i monuments sinó que va fer una feina de camp i de consulta per localitzar un bon nombre de plaquetes amb símbols franquistes que encara ‘ornen’ algunes façanes d’edificis públics i privats a molts llocs. A partir d’aquí cada institució, després d’analitzar-lo, debatre i aclarir dubtes amb els seus autors, havia de decidir en el marc de la Llei si eliminar d’entrada només els darrers noms i símbols estrictament franquistes o anar més enllà i substituir tota o part d’aquella escenografia que tot i la seua suposada grandiloqüència havia esborrat la meitat de la història i tota la diversitat.

Els tres censos varen ser entregats a la Conselleria a principi de maig de 2019, ja a final de legislatura, i immediatament varen ser presentats a la Comissió de Memòria Democràtica aquell mateix mes per a una primera valoració. En aquella sessió es va debatre sobre les diferents tipologies d’elements, sobre si l’aportació a la societat i a la cultura d’alguns intel·lectuals havia d’estar o no per sobre del seu paper durant la dictadura, sobre si s’havien de contemplar determinats noms de ciutats i països que aleshores varen merèixer una avinguda o un carrer pel seu suport al bàndol feixista, però en l’actualitat eren democràcies consolidades, etc. Tasca complicada. Les conclusions estan a l’acta d’aquella sessió. Per poder fer aquest debat de manera documentada era necessari que el Cens inclogués com més informació millor, això és, totes les tipologies de símbols i de carrers, com així va ser. Amb el Cens com a referència i després de la llavor posada per les associacions memorialístiques, ajuntaments com els d’Alaró, Artà, Bunyola, Llucmajor, Mancor de la Vall i ara Palma entre d’altres han impulsat l’eliminació dels darrers vestigis visibles d’una dictadura tan enquistada en l’estructura i fonaments de l’Estat que quaranta-cinc anys després encara coeja. No és un debat fàcil: els límits temporals són difusos perquè el franquisme es va estendre més enllà de novembre de 1975.

Un error d’interpretació o una anàlisi incompleta o esbiaixada del document no pot desmerèixer una feina rigorosa i exhaustiva dels tres especialistes en el tema en la qual s’han recollit dades i aportacions de molta gent. La prova de la seua utilitat és que des de l’entrega de la documentació, aviat farà dos anys, són moltes les iniciatives que s’han impulsat en aquesta legislatura a partir d’aquests tres treballs i que van molt més enllà dels canvis en el nomenclàtor dels carrers.

Cada poble té dret a batejar i rebatejar els seus espais públics com decideixi, amb noms, institucions, topònims, fets i referents històrics propis. Assumir el contrari és acceptar que som una colònia. Mirem-ho a l’inrevés: a Madrid existeix un carrer amb el nom d’Eivissa (Ibiza per descomptat). Algú s’imagina que si algun dia decideixen canviar-lo ho consultaran amb el batle de Vila? Jo tampoc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris