nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
11°

Jutges

La vida passa i les injustícies queden. Si hi ha injustícies és perquè hi ha jutges. L’Estat espanyol n’és ple de gent que jutja. He hagut de viure tota una vida per adonar-me’n del tot. La qual cosa m’ha fet arribar a una conclusió molt negativa: no m’agraden gens els jutges. És molt trist que sigui així. Gràcies a Déu, ni els bons llibres ni els bons amics no tenen vocació contenciosa. També, gràcies a Déu, a més de bons llibres he tingut la sort de tenir molts i molts bons amics durant els llargs anys que m’ha tocat viure. Encara avui en tinc una prestatgeria ben atapeïda. Em refereixo, exclusivament i en aquests moments, a persones de carn i os, a homes i dones, i no només a llibres de tinta i paper. D’aquests últims en tinc a milers, i no es moren mai, afortunadament. Dels de carn i ossos ja n’hi ha molts que han desaparegut físicament d’aquest món estrambòtic i incomprensible. Però encara me’n queden un quants d’aprofitables. Per això són els amics, per beneficiar-nos i servir-nos d’ells i, sobretot, per estimar-los: perquè, a la vegada, ells es beneficiïn i se serveixin de nosaltres, i, també sobretot, ens estimin. Tant la realitat com la ficció i les narracions literàries m’ho han donat a conèixer al llarg dels anys. Per això serveix, entre d’altres mercès, la lectura, per a proporcionar-nos amics vertaders i lleials. El més arrelat, el més alt, el més gran i gros de tots ells ha estat i és un que es diu, justament, Joan “Jutge”. Jutge! Com és possible?

L’amistat neix més o menys com neix l’admiració per a un llibre, per empatia i simpatia amb uns determinats valors i per a una forma intrèpida i precisa de contemplar i de viure la vida.

Pot sorprendre que aquest vell amic meu, en Joan Jutge, no sigui, com jo mateix, un lector apassionat i empedreït. No puc dir que ell no hagi llegit mai cap llibre, però fent comparacions n’ha llegit molt pocs. Jo no el considero un gran lector. El que el considero és un bon jugador, un esperit lúdic, un home jovial amb un elevat sentit de l’humor. És l’home que més gaudeix i ha gaudit de jugar. Jugar a què? Al joc que sigui. A tot i a res. A més, paradoxalment, és molt competitiu a la seva manera. Sempre vol guanyar. Mai s’ha professionalitzat, però si ho hagués fet, avui seria més ric que na Julia Roberts, en Roger Federer i en Messi junts. En Joan va venir al món a jugar: a jugar per jugar, de la mateixa manera que jo ho vaig fer per llegir. Crec que no hi ha cap mal ni en una cosa ni en l’altre. En Joan és, oficiosament, i jo ho puc constatar de primera mà, el Campió del Món de Tuti, un joc de cartes que s’acostuma a jugar entre amics. Tots els jocs de taula són cosa de nens per a ell. Des dels escacs a les dames i, passant pels jocs de saló, el ping-pong, el billar o el futbolí. Mai no l’hi he vist perdre cap partida. Té una ment privilegiada per memoritzar números, posicions, tàctiques, circumstàncies insòlites i tot tipus de jugades. Per què, em demano, si té aquest privilegi, i ja que de malnom familiar ancestral es diu “Jutge”, no es va dedicar a la magistratura, a l’ofici de dictar penes i veredictes? Les seves sentències haurien estat les més justes que s’han escrit mai. Ara mateix, William Shakespeare, no escriuria que la qüestió és “ser o no ser”, sinó “jugar o no jugar i no jutjar”.

Cal que pari un moment, perquè quan he començat aquest comentari sobre lectura i literatura, el que jo volia era parlar de jutges amb toga. De jutges professionals en exercici. Ho volia fer per fer una crítica contundent al seu treball quotidià. Els jutges, en general, no deuen tenir cap amic o, si més no, ignoren què és l’amistat. Deu haver estat aquest el motiu que m’ha dut a pensar amb en Joan Jutge. Així que hauré de dedicar, més endavant, un dels meus articles biogràfics a fer una necessària al·legoria del tema de l’amistat.

Sancho Panza no s’explicava com un home tan llest i tan savi com el seu amo, don Quijote de la Mancha, pogués estar tan cec i alienat amb una pagesa analfabeta, poc gaire agraciada físicament, com Dulcinea del Toboso. La distància cultural entre un i l’altra era tan gran que no s’explicava aquella atracció sentimental i amorosa. Com tampoc s’explicava l’afecte i la consideració que don Quijote tenia amb ell mateix, amb el propi Sancho Panza. “Qui soc jo perquè el meu bon amo em tingui tanta estima?”, devia preguntar-se l’escuder. Jo penso que en gran part, la consideració, l’afecte i l’estimació sorgeixen de les pàgines dels bons llibres. No podem oblidar que don Quijote havia llegit totes les novel·les insubstancials dels cavallers extravagants i quimèrics, i que per aquesta causa es va tornar forassenyat i llunàtic, però també havia llegit en Joanot Martorell i el seu esplèndid “Tirant lo Blanc”, l’únic llibre de cavalleries que el nostre protagonista universal va salvar de la foguera. En el fons, idò, don Quijote no era tan foll com Miguel de Cervantes ens vol fer creure en les seves aventures més tronades. Don Quijote era un justicier ben preparat, de tal manera que hauria estat un jutge just i equitatiu. Fins i tot, en Dulcinea hi devia veure el sentit comú que a ell li mancava de manera massa freqüent. No em sorprèn, doncs, que el mateix don Quijote doni gràcies al cel per haver-li donat un cor tan tou, un “ànim compassiu inclinat a fer el bé a tothom i el mal a ningú”, com ell reconeix en més d’una ocasió.

Sí que em sorprèn que els actuals jutges espanyols del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional, no tinguin present a don Quijote, el seu il·lustre avantpassat, a l’hora de jutjar i de dictar sentència contra aquells homes i aquelles dones, catalans com jo, que tot el mal que han fet és voler dotar de lleis necessàries el poble de Catalunya per arribar a ser lliure un dia. On ha anat a parar l’ànim compassiu de l’amo generós i savi i el del seu fidel servidor Sancho Panza?

Els amics, com els llibres, ens fan lliures, no ens condemnen mai, no ens castiguen. Els amics i els llibres ens estimen. Si més no, el amics i els llibres, encara que no facin res més, ens acompanyen i se solidaritzen amb nosaltres, cosa que els jutges espanyols sembla que tinguin prohibit. Més lectura i menys judicatura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris