algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La meva generació

Sempre dic que tot el que dic és molt personal. Tant, que sembla que m’ho digui exclusivament a mi mateix. No ho dic per els altres, sinó per no oblidar-ho, perquè em quedi gravat al meu interior. Aquesta conducta em permet consolidar la meva opinió i la meva confiança en la vida i en tot el que m’envolta. Ho faig per propi bé i per propi benestar. Així ho feia don Miquel Ramis Alonso. Deia que aquest comportament beneficiava les relacions humanes i la felicitat general. Universal. Qui està bé amb el mateix genera benestar social. Però no ens hem d’autoenganyar: l’objectiu és estar bé en si mateix. No siguem hipòcrites. Per no ser hipòcrita sembla que s’ha de ser una mica egoista. En el fons, l’egoisme participa de la generositat i de l’humor. És a dir, de l’amor.

Ja ho he dit abans: tot el que dic és molt personal. Neix de la meva manera particular de pensar i de veure les coses. Tot és molt subjectiu en mi. I m’atreviria a dir que en nosaltres. Ningú xerra per convèncer ningú, sinó per convèncer-se a ell mateix. Per constatar el seu pensament, per reforçar la seva fe. La sinceritat, encara que sigui equivocada, em dona seguretat interior dins la meva incertesa exterior. Si dic el que sento, sento que he dit el que havia de dir. Mai no he pretès que ningú em doni la raó perquè jo tinc el poder, i això és el que compta al cap i a la fi: el poder. Va quedar ben clar en “Alícia en el país de les meravelles”. De què serveix saber qui té raó en aquell país? El que importa és saber qui mana. Qui té el poder. Lewis Carroll és un dels grans savis universals. Sens dubte.

Encara que faig referència a la meva època generacional de Mallorca, tot això que dic, ho dic perquè he llegit Lewis Carroll, Mark Twain i Miquel Ramis Alonso, que són autors de singularitat universal. Si no fos així, no ho podria dir. És, per tant, una conseqüència de les meves lectures il·limitades. També és una conseqüència de pertànyer a aquesta generació en concret, que no és ni millor ni pitjor que qualsevol altra. Encara que tots ens alegrem de pertànyer a la que la naturalesa ens ha assignat, la nostra, sigui la que sigui. La meva generació comprèn els homes i les dones que varen néixer durant els anys quaranta del segle passat. Es coneix, en sentit creatiu, com la generació dels setanta perquè les seves primeres i més destacades obres es donaren a conèixer en aquella dècada, que és quan va esclatar de bon de veres la seva producció com a col·lectiu cultural i artístic. Tanmateix, no podem excloure ningú. Sempre hi ha excepcions i intrusismes. A la meva generació hi podem afegir tan t alguns autors nascuts a finals dels 30 com a principis dels 50. No podem posar límits ni fronteres inamovibles. Considero que entre tots formem una època única i irrepetible. Però totes les generacions poden presumir o es poden humiliar igualment. En el meu cas individual, jo me’n sento afortunat. És la millor opció. Els sentiments i les emocions són els elements que ens fan sentir vius en tots els aspectes, per la qual cosa ens convé més sentir-nos-hi de manera optimista i valenta. Vaig adonar-me d’aquesta realitat i d’aquesta fortuna generacional a principis dels anys seixanta. Jo tenia 17 o 18 anys i despertava de veritat a la vida. Era el meu despertar veritable al món de la creativitat i de l’art. Em sentia envoltat d’una enorme exuberància imaginativa. Jo era un geni. Tots érem genis. Als 17 anys tots som genis. Tots érem deus. Res no ens feia por. Franco era un pallasso patètic que feia les seves últimes aparicions públiques i ridícules. La meva generació s’estava menjant el món!

Perquè es tracta d’això. Encara que la meva generació, a Mallorca mateix, no sigui coneguda i molt manco reconeguda com cal, els que volem tots els que pertanyem a ella, és sentir-nos estimats i ser estimats. De la mateixa manera que ho volen ser totes les altres: totes les altres generacions mallorquines i tots els mallorquins sense excepció. Bé, tots no ho sé, perquè, per exemple, el que volen la majoria d’hotelers d’aquesta generació privilegiada nostra, és ser poderosos i obtenir bens i riqueses sense gaire escrúpols per poder marxar al Carib o als Emirats Àrabs a construir nous hotels que els proporcionin més poder i riqueses. Pobres caribenys i asiàtics si us deixeu entabanar pels fenicis de Mallorca! Ells no necessiten estima com tots nosaltres, sinó diners a cabassos! Quan penso que també ells són la meva generació em deprimeixo a bastament: una generació de postguerra, de fam, de misèria, de lluita i renovació, de destrucció i progrés i, sobretot, de bandeig i renunciació! Quedarà reflectit, tot plegat, als llibres que hem escrit, a les obres d’art que hem creat i a la música que hem composat? A la terra que entre tots hem abandonat?

La meva generació! Aquesta que ha lluitat, patit, estimat i creat, però que també destruït tot el que ha calgut per tal de proporcionar a un turisme mediocre productes d’usar i llançar, que ha destrossat el nostre patrimoni natural, físic i cultural, les nostres festes i tradicions... Haurà pagat la pena que aquesta generació hagi existit? Haurà estat prou digne per ser recordada i respectada? Jo espero que sí, però no hi ha dubte que hauria de servir com a plataforma de llançament a una identitat i a una vida de to més elevada i, sobretot, més autèntica i humana.

No hi ha dubte que totes les generacions, totes, tenen dos components primordials, com són el material i l’espiritual, el depredador i el creatiu. Crec, i això és el que em dol, que la meva generació s’ha inclinat més pel primer que pel segon. I no crec que hagi estat premeditada aquesta inclinació, sinó fruit de les circumstàncies que s’han donat cita al nostre entorn i a la nostra situació geogràfica. I també al moment històric. Molts anys hem estat pobres de solemnitat en tots els sentits, però ara, arribada l’hora de l’enlairament hem triat el camí més còmode i més fàcil. El més mediocre. I això que aquesta generació nostra, meva com m’atreveixo a dir en aquest comentari personal, ha estat intensament generosa, a nivell individual, en promoure tasques culturals i espirituals, però col·lectivament la promoció ha anat en sentit contrari. Ha faltat una veritable valoració política de les idees i de les gestacions. L’esperança, la gran esperança, és veure com les generacions que han seguit i segueixen a la nostra, sí que prenen part per aquests valors més il·lustrats, científics i humans.

Vull pensar que aquestes noves generacions són emergents de la meva, de la nostra, i que situaran la cultura imaginativa i l’humanisme intrèpid i encoratjat al lloc que li correspon.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni F, fa 19 dies

És molt optimista, Sr. Guasp. Contràriament que vostè, jo no veig, en les noves generacions, signes de molta imaginació i, molt menys, en relació a la cultura i l'humanisme. Els nostres joves ja no necessiten la imaginació, la tecnologia audiovisual aplicada a l'oci de masses s'encarrega d'això. La banalitat és el que compte, l'estupidesa la conseqüència. És la meva percepció. Que tingui un bon dia.

Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris