nubes dispersas
  • Màx: 28°
  • Mín: 21°
27°

Endolls

En comptes de biblioteca, la meva selecta i estimada acumulació de llibres i d’autors, s’hauria de dir endolloteca. Perquè, per a mi, cadascun dels llibres, i cadascun dels autors, s’introdueixen afablement dins el meu cervell sempre que jo m’hi endollo. Més que narracions i relats seductors , són acoblaments espirituals disposats a proporcionar-me l’energia, el benestar i el plaer intel·lectual per a la qual cosa foren concebuts. Fa més de seixanta anys que estic màgicament endollat a L’illa del tresor, a La metamorfosi, a Alícia en terra de meravelles, a Somni d’una nit d’estiu i a Don Quijote de la Mancha, entre centenars i centenars de vincles literaris més. De la mateixa manera que fa els mateixos anys que em sento unit moralment a Robert Louis Stevenson, Franz Kafka, Lewis Carroll, William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Igual que m’hi sento des de sempre amb La Biblia, amb Michel de Montaigne a través dels seus Assaigs, i amb Erasme de Rotterdam a través del seu Elogi de la follia.

Feliços endolls que carreguen permanentment les meves bateries vitals! En una de les prestatgeries que més rellegeixo i consulto, hi romanen els meus autors i els meus títols preferits. Així sempre els tinc a mà, i no he de dedicar temps perdut a buscar-los per diferents amagatalls de la biblioteca. Els llibres són molt juganers i gaudeixen d’amagar-se en els racons més inversemblant de ca meva. No, no, els tinc ben endollats. A més dels ja indicats, predominen altres contemporanis seus, alguns russos, britànics, alemanys, francesos i americans posteriors a l’època medieval, però sobretot els que visqueren gairebé a cavall entre els segles XIX i la primera meitat del segle XX. De manera especial, Boris Vian, Emmanuel Bove, Jules Renard, Alphonse Daudet, Léon Bloy, Albert Camus, Julien Green, Nicolas Chamfort, Jean Giono, Emile Ajar... Què passa? Tots són francesos? Sabia que eren bastants els autors francesos moderns que tenen sobre mi una especial influència i rellevància, però ara me n’adono de que són molts més del que pensava. Sigui com sigui, allò que destaca és la varietat de gèneres i de nacionalitats. Els autors catalans dels primers decennis del segle passat deixaren una bona petjada en les meves lectures. Víctor Català, Joan Alcover, Àngel Guimerà, Riba, i Carner, i Josep Maria de Sagarra, Manuel de Pedrolo, Blai Bonet, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Calders, Blai Bonet, Blai Bonet, Per Calders... Els repeteixo volgudament perquè només de citar-los ja se’m fa la boca aigua. Però el que predomina és l’enorme varietat de noms que s’acumulen en aquella prestatgeria: Goethe, Machado de Assís, Borges, Cabodevilla, Allan Watts, Cristóbal Serra, Julián Ayesta, Thomas More, Kierkegaard, Oscar Wilde, Rilke, Federico García Lorca, Robert Walser, Joan Fuster, David Foster Wallace, Calvino, Monterroso, Ramis Alonso, Ramis Alonso, Ramis Alonso... Hauré d’ampliar la prestatgeria per encabir-los tots!

Tots ja són autors traspassats. No en queda cap en vida mortal. Però la seva potència literària i humana és més vigent que mai. Quants i quants endolls puc triar quan m’envaeix la melancolia! No hi falta, per descomptat, Robert Burton i els seus tres volums balsàmics sobre aquest element inseparable del meu passat, present i futur: Anatomia de la melancolia.

En aquesta gran diversitat d’autors, de temes i de gèneres, em pregunto quin és el lligam que uneix la singularitat de la meva lectura, de tota la meva vida, tan desornada i caòtica. He de dir que, per naturalesa i vocació, soc i he estat tota la vida, pregonament intuïtiu. En tots els aspectes de la meva persona. La intuïció ha dirigit un gran percentatge de tots els meus pensaments i tots els meus actes. La lectura no ha estat una excepció. Ara bé, en la reflexió que estic fent ara mateix, ha coincidit, com a nexe d’unió, la forma i l’estil literari. Per diversos que siguin els gèneres literaris i per variats que siguin els títols, per a seleccionar els meus predilectes a l’hora de fer una mena de cànon epidèrmic, m’he guiat, també intuïtivament, pel to i pel ritme, més que per la història i el contingut. Aquí he de tornar a citar Pere Calders i Julián Ayesta, però també Boris Vian i Lewis Carroll, i un cop més Emmanuel Bove i David Foster Wallace, tan diferents tots ells en el fons..., però no en la forma, en l’estil, en la gràcia. Tots aquests autors i els seus llibres han constituït la central elèctrica dels meus endolls literaris.

De fet, no m’interessen les històries, ni els arguments ni les trames, encara que si hi són i hi resplendeix l’elegància, el sentit comú, humanístic i humorístic, ho agraeixo. Si l’argument o la trama no enterboleixen la bellesa i l’encant, me’l quedo. Em quedo el títol, l’autor i el text. Un llibre amb aquests ingredients va a parar de seguida a la prestatgeria del meu cànon singular i privat. Tanmateix és ben cert que no m’ho rumio massa a l’hora de fer la tria. A més d’intuïtiu, soc emocional i, potser més que cap altre tret fisiològic, espontani. Soc tan espontani que no m’he penedit mai d’haver-ho estat. L’espontaneïtat no em traeix quan decideixo fer una tria com a lector. És una sort, però la sort existeix, i l’experiència lectora també. Ho dic amb molt d’honor perquè em proporciona una intensa satisfacció i una gran autoestima: sempre he llegit el que he volgut llegir. Ni a l’escola vaig llegir mai per obligació. I no m’ha anat del tot malament: la majoria de les meves lectures, dels meus endolls, m’han dispensat i concedit moltes, moltes, moltes alegries interiors.

Per això he encertat gairebé sempre amb els meus endolls. Molts d’ells són endolls que la crítica especialitzada considera auxiliars. Passa que els encaixos en matèria intel·lectual i artística son molt personals. Només podem decidir per nosaltres mateixos, i els altres s’haurien d’abstenir a decidir per nosaltres. Un dels llibres sense argument ni trama ni començament ni final, perquè és la pròpia vida que es narra a ella mateixa, i que ningú recomana mai, potser perquè ningú no l’ha llegit mai, però que jo el tinc sempre a mà, és una novel·leta que incomprensiblement encara no té traducció al català, que jo sàpiga, i que en castellà es titula “El papel de mi família en la revolución mundial”, del croat Bora Cosic. Per aquí van els meus tirs i la meva tria. Només és un exemple, però molt demostratiu.

Salut!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris